Desde Rowlis amb amor

2011-08-10T11:27:00.000+02:00

Gamma GT

2010-07-19T12:40:00.000+02:00

Interpretacion - Gamma GT

La Gamma GT (tambien GGT o Gamma Glutamil Transpeptidasa) es una enzima localizada principalmente en el higado y vias biliares.

Se pide en el contexto de pruebas hepaticas, junto a GPT (ALT), GOT(AST), Fosfatasa alcalina (ALP) y bilirrubina total (BT).

Se usa para evaluar alteraciones en el higado y, sobre todo, en problemas de obstruccion de los conductos biliares.

Junto con la Fosfatasa Alcalina son las primeras en elevarse en casos de daño hepatico producido por el alcohol.

Los valores normales van de 8 a 38 U/L.

Niveles aumentados de GGT pueden indicar:

Alcoholismo
Obstrucciones en los conductos biliares.
Cirrosis
Enfermedades viricas (Hepatitis, mononucleosis).
Medicamentos toxicos para el higado
Tumor hepatico

Jo estic a 588 U/L

12 mesas 12 mesas

2010-04-09T12:13:00.003+02:00

Sense crónica, però ja van dos

De moment la cosa és fluixa

Sagrada familia from the roof

2010-04-06T18:32:00.003+02:00

L'altre dia (abans de Setmana Santa), vaig tenir la possibilitat de fer una visita privada a la Sagrada Familia. Una visita privada sense cues i sense manades de turistes i amb l'opció de visitar zones que no están obertes al públic (tallers, oficines, ...), que encara no estan obertes al públic (nau central, torres en contrucció o lloc que en breu seràn innacessibles ja que desmontaran els andamis on els currelas estan treballant i no s'hi podrà accedir de tan a prop (sostres, a 100 metres d'alçada, passarel·les entre torres, ...).

Deixo dues fotografies gens descriptives de la visita, que va durar quasi 4 hores però que va ser especular. Si algún dia decideixo revel·lar els carrets de lomo, potser poso les altres.

PD: la visita va ser possible perquè un dels 15 artiquectes que treballen a la Sagrada Familia, és amiguete.

12 meses 12 mesas

2010-03-18T18:00:00.002+01:00

Avui comença tot.

Comencem a fer de gourmets routards

Córdoba, where to eat

2010-03-16T12:37:00.002+01:00

Sense que serveixi de precents, 2 post de Rowlisblog en menys de 24h (party people). El que deia al post anterior, on menjar si ets a Còrdoba

El Barón Rojo (Plaza Abanades): En ple barri de la Judería. Més que menjar, pendre alguna tapa i una copa de vi. Ideal quan vols una mica de ombreta i sortir del calor del carrer. No recordo si hi havia AC, però a dins s'hi estava fresquet.
La Taberna San Miguel, "Casa Pisto" (Plaza de San Miguel 1): Es veu que és un dels clàssics d'allí. Cartells de toros i toreros i ambient algo pijo, però tapes increíbles i preu fantàstic. Si la crisis no ho ha canviat, fins als topes per menys de 20 euros per barba.

La Caleta (Calle Pérez de Castro): Per últim el millor. Un lloc que segurament no hi entraries si no és recomanat, tal com anàvem nosaltres. Ambient de gitaneo, guitarres espanyoles penjades a les pareds, símbols de la Legión i música de Medina Azahara. El menjar impressionant: atún encebollao, tortas de camarón, ... i els la clientela habitual uns cachondos. Inmensament recomanable

Flamenco dominical

2010-03-15T18:46:00.003+01:00

Diumenge vaig anar a veure flamenco al Luz de Gas. Concert de Ropa Vieja dins del festival flamenco de BCN “De Cajón”. “Vas anar a Cranberries dissabte i escrius de flamenco?” Bueno sí, però del concert de dissabte es poc dir poca cosa. Va ser el concert efectista que la majoria ens esperàvem: 90 minuts, 1 bis i tots els clàssics de la banda menys Just my imagination. Positiu? Negatiu? Va estar bé, van complir. Tampoc esperava més, menys m’hagués indignat. Flamenco domincal doncs. El segon concert que veig de Ropa Vieja. Super fan? No. La cantant és la germana d’una amiga de la Neus i ja sabeu com van aquestes coses.

Del flamenc no en tinc una opinió formada. No és una mica que m’apasioni. De fet, el trobo bastant tot igual. D’allò dels “diferentes palos del flamenco” no en tinc ni idea. Però tampoc és una música que em cansi (home, si fotès un viatge en cotxe de més d’una hora, segur que no portaria flamenc de BSO) i crec que pot estar bé en segons quins moments. Recordo a Còrdoba, dia següent del concert d’Héroes del Silencio a Sevilla, en un bar que es deia el Barón Rojo crec, a 40º de temperatura, vas de vi i tapa de formatge, que el flamenc era un gran complement. Hi anava bé a l’ambient.

Per cert...un dia, haig de fer un post sobre llocs molt recomanables per menjar a lo grande a Córdoba.

PD: Algú hauria de dir als del Luz de Gas que cobrar 7 euros per una mitjana és passar-se una mica.

Londres dia 3...i fins al final

2010-03-02T13:16:00.001+01:00

Britain, Britain, Britain.... land of technological achievements

Allí em vaig quedar el passat 29 de desembre anant a buscar la Neus a King Cross fins ara. Es va estar allí uns dies més. Es van visitar més coses com el centre comercial més gran de UK a Sheperds Bush, l’estàtua de Peter Pan als Kengsignton Gardens, les joies de la Corona (turistada però que val la pena) i el per mi sobrevalorat Spitafields market. Potser m’he fotut gran (bé, no és una possibilitat és una realitat) però aquests mercadillos que la roba de container etiquetada com a vintage, menjar guarro i samarretes mig modernes que són totes iguals ja no m’agraden. Em va passar el mateix el darrer cop que vaig ser a Camden Town.

A Londres també es va comprar (molt), es va celebrar un cap d’any atípic al The Dog & the Duck i em vaig reconciliar amb el Soho al recórrer la zona superior del Covent Garden fins a Seven Dials.

No crec que trigui en tornar.

Londres dia 2

2009-12-29T21:07:00.002+01:00

Alguns diuen que Londres no és Londres sinó plou. Jo fins ara em podia considerar un afortunat, ja que tot i que si m’ha plogut quan he estat a Londres sempre han estat pluges d’aquelles intermitents. Avui no.

Surto de l’apartament de Earls Courts amb la intenció d’anar caminant per esmorzar prop de Harrods. El paraigües que he agafat de l’apartament m’ha durat fins la cantonada i els peus secs fins a l’estació de Gloucester Roud (no més de 500 metres) on he hagut d’agafar el metro per fins la parada següent, South Kensigton. L’objectiu de l’esmorzar era Valiere, una afamada boulangerie del que es coneix com a Little France i on es veu que fan uns croissants de muerte. Enlloc de boulangerie m’he trobat un forno, i els croissants no eren gran cosa, però l’expresso era d’aquells que es poden prendre sense sucre.

Un cop esmorzat però amb els peus xops he descartat endinsar-me per sota d’Old Brompton cap a Litlle Amsterdam (el temps no ha estat massa per passejar) però he girat per Cottage Place per descobrir un dels indrets més macos de la ciutat. Estava plovent, feia a saco de fred, tenia aigua a les sabates, però els mews de darrera el Victoria and Albert Museum són un dels dos llocs preferits que ja tinc per viure a Londres.

Una mica més reconfortat he seguit el meu itinerari previst i he visitat el Albert Memorial a Kensigton Garden. Pobre Albert. Aquell monument, suposo que fet amb bona fe, m’ha fet tornar el fred i m’he encaminat cap a Kensington High per veure les oficines de NBA i pillar el metro per canviar-me de roba. De camí, per això, m’he comprat bambes i mitjons nous. Canviar-me si, però a nou.

Un cop sec, he decidit anar a menjar en un pub, recomanat a Old Brompton Road, el Zetland Arms. Com a pub és tot allò que et pots esperar: mock victorian style i cricket a les TV. M’he demanat una pinta de Tribute (una ale) i quan he acabat he demanat la segona i alguna cosa de menjar. Doncs bé, han trigat com hora i mitja per portar-me el menjar (s’ha traduït en dos pintes més) però vaja, quan de fons van sonant els Stones, els Beatles, the Cure o Bod Marley, l’espera sembla menys.

Un cop dinat, el temps seguia horrible, m’he vist amb forces per anar al Hyde Park per veure l’estàtua de Peter Pan al Serpentine, però al arribar al parc, ja no tenia forces i he agafat el bus número 9 cap a Picadilly.

Allí he passejat sota la pluja fins a la Soho Square i d’allí a Greek Street per prendre una pinta més (en aquest cas una pinta i mitja més) al Coach aand Horses, un dels pubs més mítics de la zona. El tema és resguardar-se del fred i la pluja no?

Finalment he acabat a Carnaby street on m’ha agafat una espècie de fal·lera compradora que afortunadament he pogut controlar amb tan sols una compra.

Finalment, com que al carrer no s’hi pot estar i el cos em demanava que el deixés de machacar a pintes, he tirat cap a Earls Courts quan pel camí em diuen que ja ha pujat a l’avió. En poc més d’una hora cap a St Pancras International. Crec que em ve de gust una altra pinta...

Londres, dia 0 i 1

2009-12-29T10:01:00.004+01:00

Desprès d’un dia intentant-ho, per fi he aconseguit que la connexió a Internet funcioni, començo la crònica de Londres.

Vaig arribar a Luton a mitja tarda. Amb aquesta arribada, ja he estat als 4 aeroports de Londres. Per mi Luton el pitjor.

EL tren el deixa a St. Pancras international i, desprès d’uns problemes amb la Oyster i travessar mitja ciutat amb dues maletes, arribo al miniapartament de Earls Courts. Mini és mini, 14m2 dividits en dos nivells. Oliver Twist tan sols podia ser britànic. Petita volta pel barri, un sopar ràpid, unes petites provisions al Somerfield i a dormir.

Al dia següent em llevo d’hora (7h00 UK time), agafo la District line (verda), canvio a Bank per la Central (vermella) i baixo a Liverpool Station. Faig un petit volt per una dessolada City (el dia 28 de desembre pel que es veu no treballen) en busca d’un cafè que no trobo i desprès m’endinso al East End, passant per Old Spitafield Market, Commercial Street i baixo per Brick Lane...no tan sols els yuppies de la City no curren el 28. Semicongelat torno a la “civilització” per Whitechappel, dono unes voltes pel carrers del darrere del Bank of England fins que trobo un cafè (ja començava a sentir hipotèrmia) i descubreixo el minúscul però entranyable Leadenhall market. Pujo fins Finsbury Square i a Moorgate agafo la Nothern line (negra) fins a Elphant & Castle, objectiu: Imperial War Museum. L’entrada, com tots els museus públics anglesos, és gratuïta. Llogo una audio guia i m’hi passo 3 hores. La Primera i Segona Guerra Mundial mai havien estat mai tan ben explicades.

És fa tard, inclòs per un continental, i toca dinar. Agafo la Bakerloo line (marró) a Lambeth North fins a Embakment, camino pel The Strand fins Smollesky’s, segons Enric González a Historias de Londres, “las mejores hamburguesas a este lado del Atlàntico”. Són les 15h30 hora local i tot i que el lloc està ja tot recollit m’atenen amb un somriure. Pel que fa a les hamburgueses, n’he menjat de millors. M’ho prenc amb calma. Es fan prop de les 17h i desprès de donar una bona propina, més somriures i cap al carrer. Ja comença a ser fosc. Pujo fins al Covent Garden i entro a la botiga Fred Perry’s, bogeria de rebaixes, duro 3 minuts dintre. Passejo una estona pel Soho, passo per Leicester Square per veure quins musicals fans, busco Brewer Street per veure on treballen els amics de Pitch i, esgotat, agafo la Picadilly Line (blava) a Picadilly Circus i vinc cap a Earls Courts. Compro alguna cosa de camí, aconsegueixo que l'internet funcioni i al llit. Ja no puc més.

Avui toca, per aquest ordre, Knightsbrige, north Chelsea, South Kensignton i faré temps pel Soho abans d’anar a recollir la Neus. Hey, ho, Let’s go!

PD: A diferència d'ahir que feia sol, avui plou i hi ha una sensació tèrmica de 1º. Mola aquest lloc

So roastbeef

2009-12-21T16:10:00.003+01:00

És el meu plat “estrella” d’aquests Nadal. Econòmic, resultón i fàcil, fàcil de fer.

Ingredients:

150 – 200 gr. De carn per persona. (mitjana de vedella o de bou sense ós).
1 vas de vi blanc
El suc d’una llimona
2-3 grans d’all
Sal
Pebre negre mólt
Oli

Com es fa?

En una cassola ampla en posa a escalfar oli i es dauren els alls (no fa falta pelar-los). Es retiren i es reserven. Pugem el foc gairebé al màxim i mentre s’escalfa es salpebre la carn pels dos costats. Es posa la carn al foc i es deixa coure a foc alt durant 6 minuts per banda. La intenció que “tancar” la carn i que els sucs es quedin dins. Un cop han passat aquests 6 minuts per banda, es baixa el foc, afegim el vi, la llimona i es deixa coure fins que el líquid es converteixi en salsa. Un mínim de 5 minuts més per banda (en cas que la carn agradi menys crua, es podria arribar a 8 minuts per banda a foc fluix però és un crim al paladar).

Es pot acompanyar, per exemple, amb arròs blanc o puré i es pot menjar calent o fred.

PS: He mirat de trobat alguna història d’aquestes made in Rowlisblog totalment prescindibles rollo “el roatbeef va nèixer a blablablabla...” però no hi ha res.

PS EXTRA: Em comenta la Marta Pomairol que sí hi ha una anècdota al darrera del Roastbeef. Es veu que els francesos, quan volen insultar als anglesos, els hi diuen´rostbif´, de la mateixa manera que quan els anglesos ho volen fer als francesos els diuen´frog´. Criatures...

About the Gin & Tonic

2009-12-03T18:16:00.001+01:00

Un amic em comentava l’altre dia que el Gin Tonic és una beguda que està de moda. “Bé, no sé que dir-te” vaig dir jo, “Que sí, que sí, que ara la gent va que li mola el Gin-Tonic i van de sibarites d’aquest tema”. No recordo si van ser aquestes les seves paraules textuals, però el missatge era aquest. Tot i que el meu amic és un gran detractor de les coses majoritàries és una afirmació que em va fer pensar (vés quines coses de fer-te pensar diran alguns).

No sóc un bevedor de Gintonics des de fa molt. De fet fins fa relativament poc ja era de rom amb Cola-cola, el Cuba libre que és com realment diu el cocktail, i la meva opinió del gintonic era “no m’agrada la Ginebra, no m’agrada la tònica”. Ara que començo a demanar Gin Tònics (diuen que és la beguda dels “puretas” ja que la comences a prendre’n quan arribes a una edat) i contribueixo a aquesta hipotètica moda, vull dir que sempre m’ha agradat la seva llegenda.

L’origen del combinat és l’orgien de la tònica. La Ginebra és un alcohol conegut des de l’Edad Mitjana, però produïr tònica no s’aconsegueix fins al 1783, quan el joier alemany Johann Jacob Schweppe, que residia precisament a Ginebra (Suïssa) va aconseguir introduir bombolles d’anhídrid carbònic a l’aigua. Com a invent suposo que seria la pera, però l’èxit va ser quan va començar a posar-hi gustos de fruïtes i va fundar la companyia Schweppes de begudes ja a Londres. Amb ganes de fer negoci al 1870 la Shweppes va mirar de diversificar i va provar fortuna amb les begudes medicinals, el tónics, i va fer la Tònica Schweppes afegint quinina (extracte de l’arbre de la quina amb propietats anti malàriques) de cara a fer un medicament contra la malària que intentés rebaixar el gust amarg que tenia la quinina a palo seco.

Amb tot (i ara comença la llegenda) aquella tònica tampoc era una cosa que agradés massa, sobretot per les tropes angleses que combatien a la India i que es tenien que prendre si o sí el medicament. Per aquell motiu els soldats van començar a barrejar aquell medicament amb algun alcohol que tinguessin a mà de cara a mirar de millor el gust. I quin alcohol podien tenir els pobres soldadets colonials anglesos morts de calor a la Índia? Doncs la Ginebra. I així, mig per casualitat, és com neix el Gintònic.

Per la seva preparació hi ha diferents teories però bàsicament la cosa seria:

En una copa ampla (mai vas de tub) plena de glaços de gel compactats, 1/3 de Ginebra 2/3 de tònica- Alguns diuen que va genial una rodanxa de cogombre però es veu que el que mai s’ha de posar és llimona, ja que l’àcid de la llimona fa que, per no se quina reacció química, la beguda es quedi sense gas.

PD1: Per si algú pensa anar a un lloc on recomanen posar-se la vacunar contra la malària, que sàpiga que l’actual tònica Shweppes ja no duu quinina. La única tònica que en porta és la de la marca Fever Tree que es veu que porta extracte de quinina. Anyway (com dirien els anglesos) es veu que un s’haurien de veure desenes de gintònics al dia per quedar immunitzat de la malària. I si fan això en un país tropical, la teva pell pot fer tanta pudor a alcohol que el mosquit ja ni s’aproparà.

PD2: Alguns veuran que he escrit Gin tònic de mils maneres diferents. No és una errata sinó que realment no sé com s’escriu (pimponi o pimponic és argot). Si m’haig de refiar del com es diu a Anglaterra, una anglesa amb la qui vaig estar xerrant a la festa de NBA em va dir que ella prenia “Gin & Tonic”, i ells ho van inventar no? God Save the Queen.

Des de la muntanya

2009-11-16T19:17:00.002+01:00

Aire lliure i distancies obertes fan veure les coses més clares.

De Manhattan a Brooklyn

2009-11-05T13:47:00.002+01:00

Uns dels drames del final de la sèrie Sexo en Nueva York, pel·lícula a part, és que una de les protagonistes marxa de Manhattan per instal·lar-se a Brooklyn amb la seva parella. És un trajecte petit, creuar el pont és poc menys de 2km, però que tenia una forta càrrega simbòlica pel que suposa deixar enrere la frenètica i glamurosa Manhattan per la més obrera y tranqui-la Brooklyn per crear la seva família. Jo ara em trobo en una situació similar, deixo Barcelona. Deixo Barcelona per anar a viure a Esplugues. Deixo la ciutat on sempre he nascut, on he crescut, on he après, on he conegut els meus amics...i marxo a la tranquil·la Esplugues. Com a la sèrie tampoc és una distancia massa gran. Segons Viamichelín.com uns 7km que es fan en menys de 10 minuts per les rondes. Tampoc és un trasllat total. La meva vida seguirà transcorrent en gran part a Barcelona, on treballo, on hi tinc els amics i la família, i on, de moment, em resisteixo a deixar d’estar empadronat. Però, almenys per mi, també és simbòlic a nivell vital. Una etapa que comença amb paletes, visites a Ikea i similars, tonalitats de blancs per les parets i pressupostos de parquet (informació que crec que ningú hauria de saber i que jo eliminaré del meu cervell quan s’hagi pagat la factura, espero). Amb tot, pot semblar un inici d’etapa no excessivament apassionant però a mi, em bé de gust començar.

Segurament en poc més d’un mes deixo Barcelona, creuo el pont de Brooklyn.

Rajant dels blogs des d’un blog

2009-09-29T13:18:00.000+02:00

Ja fa uns mesos que a la feina tot es 2.0 i internet. Les teories sobre el canvi del en la comunicació i la mort del periodisme en paper (una mort que s’està convertint en agonia ja que ja ho pronosticaven quan jo començava a estudiar i mira). Ara sembla que “es lo más” que et publiquin en un blog, que la teva plana facebook tingui mil dos-cents milions de fans o que és imprescindible tenir canal de twitter per dir-li al món que en aquell moment t’has aixecat per fer un café. Jo dic que no estigui bé tenir tot i això i de fet m’he deixat arrossegar per la marea: tinc compte de facebook (dos concretament, personal i de feina), tinc twitter (que no miro mai) i de vegades he intentat fer veure com una gran cosa tenir una referència en una web de Perú i es fan coses molt interessants a nivell comunicatiu aprofitant un sistema menys rígid (pots fer el que et doni la gana sempre que sigui legal) i la valentia d’alguna marca que aposta per això.

Amb tot avui he rebut un decàleg de com s’ha de tractar a un blogger titulat: “Querida agéncia de comunicación: soy blogger, no periodista” (link). La meva primera reacció ha estat picar-me en plan: per això mateix, ets un blogger, què s’ha pensat la seva excel·lència? Perquè en definitiva un blogger, si és un blog privat, és un paio amb una afició, prou motivat per compartir-la amb el món i amb suficient temps lliure per fer-ho. Rowlisblog és una mostra. Estaria més actualitzat si tingués més temps, però no. Una altra cosa són els blogs que tenen algun periodistes reconeguts i on poden explicar coses que no poden explicar als seus mitjans, però un tiu a qui no coneix ningú, que pel simple fet de tenir un blog se l’ha de tractar com si tingués un Pulitzer i és un standarte de la honorabilitat?

Estic d’acord que el que es s’estén per periodisme avui fot bastanta pudureta. Premsa del cor, crónica negra, reportatges que semblen escrits per empreses (em dedico a mirar colar-ne de tant en tant) però no per això crec que si hagi de donar igual o més credibilitat a un blog que a un article d’un diari. El periodista sé qui és (o més o menys) i em fio més o menys de la capçalera del mitjà però un blog... i tú qui ets i què cony m’importa el que pensis. M’aplico el cuento al Rowilsblog, i queda avisat a la capçalera “Informacions i opinions totalment prescindibles”.

Segurament aquesta reflexió ve deguda a que potser li estem donant massa importància al que es diu a la xarxa sense pensar que l’accès és lliure i que la gent s’hi dedica al temps lliure. Són especialistes a nivell d’usuari i tot que la seva opinió és respectable com quasi totes, crec que se’n fa un gra massa. Seria diferent que el blogger es dediqués al seu blog a temps complert. Llavors la cosa es podria convertir en una espècie de mitjà de comunicació però clar, aquella persona necessitaria recursos i possiblement recórrer a la publi de cara a poder menjar no? Això no el convertiria de blogger pur i net d’ànima a periodista venut a l’empresa?

En fin...coses del 2.0

Extra, extra

2009-09-23T09:31:00.001+02:00

En la meva entrada del 14 de juliol em fixava en l'horticultura urbana. Aquell dia es van fer més coses:

Lazy young people. Entonces era así

daiquiri (í)

2009-08-31T15:17:00.002+02:00

Aquest dissabte estava passant pel centre de Barcelona (lloc que ja és inhabitable per culpa del turisme, gracies als responsables que toqui) i vam decidir anar a sopar pel Born que m’apassioni tampoc ja que la majoria de restaurants son d’aquelles amb cartes incomprensibles i que t’acaben donat una hamburguesa amb ceba i un tros de rulo de formatge de cabra per 15 euros.

Abans de sopar, ja que encara era d’hora vam decidir prendre alguna cosa ens vam entrar a la cocteleria Mamainé (C/Rec 59) que està al fons del Passeig del Born venint de Sta. Maria del Mar. Hi havia estat una única vegada, a principis d’estiu i condicions similars (abans de sopar i sense massa gana) i llavors en vaig demanar un mojito. No és que sigui una beguda que m’agradi massa ja que com la fan en la immensa majoria de llocs aquí (amb menta en comptes de hierba buena) queda trobo excessivament perfumada, però al ser una beguda d’aperitiu vaig pensar que potser ajudava a obrir la gana. De les opcions de mojito ja prèviament fetes que volen posar de moda no cal ni parlar-ne ja que tenen més de desinfectant de bany que de beguda.

El meu cocktail, i el de Ernest Hemingway, és el Daiquiri. El vaig tastar per primer cop al lloc on realment el van popularitzar quan vaig ser a l’Havana per segon cop, al Floridita. Era allò de fer la ruta mig bohèmia de “My mojito in la Bodeguita and my Daikiri in la Floridita”. Lo de la Bodeguita, horrible. Cocktails fet en produccions industrials i que te l’has de prendre de peu al costat un altre turista tan suat com tu i que a sobre creu que el món mereix que el seu nom quedi gravat en una de les parets del bar.

El Floridita és diferent. Potser perquè no queda al costat del centre històric, tot i que està al costat del Capitolio, o potser perquè el Daiquirí (aquí es diu amb accent a la darrera i) no és tan popular. Però segons a l’hora que s’hi vagis pot trobar-lo semibuit i gaudir amb tranquil•litat d’un ambient que sembla no haver canviat massa des dels 60. El daiquirí, doncs, costava (any 2003) sis dòlars americans preu normal per un europeu però si penses que un metge cubà cobra 30 dòlars mensuals, et deixa la sensació que, o bé els cubans no entren a la Floridita, o bé que estàs fent de turista pardillet. Tan és, val la pena gastar-ho.

La fórmula del cocktail original és (copio i enganxo del Wikipedia):
• 42 ml (1 1/2 onzas) de ron blanco
• Jugo de medio limón ( 7 ml o 1/4 de onza)
• 1 cucharadita de azúcar

Personalment aquesta versió la trobo un mica forta, i m’agrada molt més la variant “Floridita”, que consisteix en incloure unes gotes de Marrasquino (un licor amb base de cireres, mel i ametlles , 5 concretament, i triturar el gel en plan granissat, frapé que dirien els barman. A part del gust característic del Marrasquino també s’aconsegueix que la beguda es mantingui freda i no aigualida fins al final.

I aquí ve el meu problema amb el daiquiri (aquí la i no s’accentua). Normalment els bars fan una versió més o menys encertada, i habitualment la cosa tendeix a menys, de la versió clàssica. Et gastes un pastizal per una beguda forteta (ron + suc de llimona i sucre) i mig aigualida. O ets un superfan o és difícil.

El darrer que em vaig prendre així va ser a Cala Banys. Un veritable desastre. El lloc és maco però arribar-hi és una agonia, el servei deixa molt molt a desitjar (en algo s’ha de notar que ets a Lloret) i el cocktail era aigua i a preu insultant (9 euros). Al Mamainé me’l van fer Floridita style. Redempció pel Born.

Open Water diver

2009-08-04T11:35:00.002+02:00

Swimming pool x-perience

2009-07-30T11:33:00.000+02:00

Segon dia de piscina i llestos pel mar. Les probes d’ahir:

Compartir el regulador d’emergència
Treure’s les màscara totalment, treure l’aigua i tornar-les a posa. La meva bèstia negra superada.
Calumé: respirar dues persones del mateix regulador
Inflar el jacket directament
Pivoting
Navegació sense màscara

Dissabte toca lo de debó. Ponte gamba (i el neopreno) en Lloret de mar. 8h30 del matí. Yuuuju!

PD: l’exàmen? Puf...no sé si massa bé

Scuba diving: swimming pool edition

2009-07-29T14:23:00.002+02:00

Aquesta setmana estic fent una espècie de versió 2 del curs. Si la setmana passada va ser a les meravelloses aigües del Fórum, aquesta ho és en piscina. Espai tancat igual però amb més visibilitat, menys profunditat i menys flotabilitat.

Els exercicis, els mateixos

1. Treure’s i tornar-se a posar regulador

2. Recuperar el regulador

3. Omplir la màscara d’aigua fins la meitat i treure-la

4. Omplir la màscara totalment d’aigua i treure-la (vaig tragar aigua, vaig tossir com un animal, però sense sortir fora)

5. Compartir regulador

6. Simulació de quedar-se sense aigua

Avui toca l’examen teòric i segona immersió en piscina. Dissabte a mar

PD: imatge de fent temps abans d'entrar a la piscina. Chiringo Mar Bella 19h45

Scuba diving

2009-07-22T16:31:00.003+02:00

Segona inmmersió. Sensacions increíbles, llástima que a la "piscina" del Fòrum tan sols hi havia visibilitat de prop d'1'5m. Ja controlo força bé el tema de la flotabilitat neutra i el "volar" dins l'aigua (han calgut 9kg de pes). Se'm resisteix l'exercici de treure'm la màscara a dins l'aigua i tornar-la a posar, però ja controlo els nervis i no pujo a superfície quan trago aigua. Faré una pràctica extra, aquest cop a piscina de veritat. Desprès ja sortirem a mar.

Enquesta de El Mundo

2009-07-16T13:58:00.002+02:00

Resultats avui a les 13h55

Horticultura

2009-07-14T10:51:00.002+02:00

L'altre dia vaig anar a una festa a casa d'un amiguete. Tan sols obrir la porta em vaig trobar amb això. Horticultura urbana

No surtis sense rentar-te les mans

2009-07-06T13:24:00.004+02:00

L’altre dia em vaig trobar aquest cartell a la sortida d’un bany un bar. En un primer moment em va fotre gràcia (d’aquí a que li fes una foto) però desprès em vaig anar indignant poc a poc. Els motius de la meva indignació són principalment dues i tenen a veure l’un amb l’altre.

1 És imprescindible que la Generalitat/Ajuntament de Barcelona (les dues institucions quen signen el cartell) facin aquesta campanya? Qui a dins de l’Administració pública a perdut el seu temps i qui a convençut de cara a pensar que és necessari recordar que cal que ens rentem les mans al sortir del bany? Estic d’acord que de guarros i marranes n’hi ha a tots arreu però ha de ser l’administració que ens recordi una cosa fonamental d’higiene? Per quan una campanya “posa’t desodorant desprès de dutxar-te” o “neteja’t les sabates abans d’entrar a casa”? Fins on ha d’arribar aquest paternalisme de l’administració? I en tot cas, t’ha de dir la Generalitat o l’Ajuntament que no siguis un porc? I posats a ser primmirats, ens diu que no sortim sense rentar-nos les mans però no quan ho hem de fer. Abans o desprès de fer les nostres cosetes? Els que recordeu Torrente 1 sabreu del què parlo.

2 Associat al primer, quan costa fer això? El cartell en qüestió era d’aquests metàl·lics i em va fer recordar que fa relativament poc vaig demanar pressupost per fer-ne uns de similars per a un client. En aquell cas a mi en costaven a 34 euros la unitat i ho comprava directament al fabricant (no una botiga on fan aquestes coses així que teóricament el preu ja era barat). Posem que la Generalitat i l'Ajuntament tenen un proveïdor de plaques metàl·liques de puta mare. Que al ser la Generalitat i l'Ajuntament aconsegueixen preus molt competitius i que al fer-ne moltes (suposo que no en faran 100 o 200 sinó 1000 o 2000 mínim no?) els surten a....- anem a suposar- 22 euros la unitat (12 euros menys que a mi cadascun). Així doncs la broma podria sortir a uns 44.000 euros. 44.000 euros destinats a recordar als catalanets i catalanetes (no és irònic, el cartell està en català, per tan madrileny, un anglès o un suec no ho entendrà) que ens hem de rentar les mans abans a sortir del bany.

No he pogut esbrinar quina administració va fer aquesta campanya (el cartell aquest pot estar penjat allí des de fa 15 anys), però vaja... indignació!

U2: Rave al Camp nou

2009-07-02T13:36:00.001+02:00

I’ll Go Crazy If I Don’t Go Crazy Tonight

Cosas que hacen BUM

2009-06-24T16:38:00.003+02:00

Barcelona, revetlla de St Joan. Killing bicing

Preparados, listos... ¡compren (amueblen)!

2009-06-22T10:02:00.002+02:00

Ikea Hospitalet. Dissabte, 9h45 a.m. L'exposició encara tancada i la gent esperant.

Calors

2009-06-16T16:17:00.000+02:00

Comença a fer calor, molta calor, mo ..., mo ..., molta calor. És aquesta calor barcelonina, enganxifosa, atordidora, que no et deixa dormir i et fa suar tan sols sortir de la dutxa. Una calor que invita a fer res esperant que l’arribada de la caiguda del sol porti una mica de brisa, permeti sortir al carrer i gaudir de la nit abans que el llit ens recordi que segueix fent calor i no pots dormir. És una mala calor, però no és la pitjor. Hi ha calor africana, desèrtica, que literalment t’aixafa al terra, que fa que et cremi la pell, els pulmons al respirar i que no et fa suar, s’evapora directament. Egipte per cap d’any, Las Vegas a l’estiu. Impossibilitat d’anar pel carrer i exposar-te al sol. També hi ha calor tropical. Tot el dia xop, noranta i pico per cent d’humitat, aquí no et crema l’aire, no hi ha oxigen per respirar. Cuba a l’estiu, Khajurajo..Busques líquid, qualsevol líquid, el calent inclòs t’alleugera uns segons.
Juny, calor, estiu

Quasi un mes

2009-06-11T18:45:00.003+02:00

Quasi un mes sense actualitzar. I la tortuga no és que estigui excessivament activa tampoc. Els dies passen massa ràpid i el temps s'accelera com si fóssin els primers metres d'una cursa de velocitat. S'ha de mantenir el ritme alt per molt que cada cop faci més pujada. Hi ha dos opcions: doping o pájara. Escullo el dopatge, d'entrada tan sols cafeïna. Massa cafeïna

http://www.youtube.com/watch?v=UY7BPJeh30M

Copies i homenatges

2009-05-12T22:56:00.010+02:00

El passat dia 22 d'abril l'amic Queviures feia una reflexió sobre còpies i homenatges. Introdueixo més exemples, no tan sols de logos, sinó de formats i d'idees suposadament originals

Nova Spanair (opción mundo)

Sony Ericsson

...

De veritat creuen que ningú ho pesca?

Follow the (White) turtle

2009-05-04T15:04:00.003+02:00

Reconeixo que no actualitzo el blog tot el que m'agradaria. Tinc força temes en ment però no el temps, ni els recurosos (a casa estem en l'era pre-digital) per fer-ho. Tot i això, he obert un nou canal de comunicació de twitter. Qui vulgui seguir a la tortuga blanca, que busqui el meu nom (cognom inclòs) allí

God save the Ale

2009-04-21T21:54:00.009+02:00

Una de les coses que tenia clares abans de marxar a Londres era que beuria molta cervesa. Dit així no és que sigui una cosa massa sorprenent per la gent que em coneix, però el que realment volia era introduir-me el món de la cervesa purament anglesa, i concretament de les ‘ales’ (pronuciat eils) angleses.

A més del conduir per la dreta, no adoptar l’euro i no fer servir el sistema mètric decimal, els anglesos també tenen un món cerveser a part de mig planeta. A diferència de la gent del continent, on la cervesa tipus larger alemanya de fermentació baixa (l’Estrella, la Moritz, la Coronita, la Heineken, Franzsikaner, 1664, ...), la cervesa local són les ales. Són les cerveses de fermentació alta, amb més cos, un xic més de graduació alcohòlica i que es beu de temperatura ambiental (o a la temperatura dels sótanos del bar). De fet, aquest darrer punt és més ens sobta als continentals, que vèiem com també serveixen les larger tipus Foster, calentes .“The wheater is cold boy, so the beer is already cold isn’t it?”. Actualment molts dels sifons de largers als pubs d’Anglaterra ja duen els “Extra cold” o els “Extremely chilled” que serveixen fresqueta però sense arribar al grau de gairebé gelada que coneixem per aquí.

Amb tot, al ser més fàcils de consumir, les largers s’anaven imposant als pubs, cosa que també va ajudar el fet que les grans cerveseres mundials compressin la majoria de locals i imposessin els seus productes(el marge de negoci és ample veient com estan els pubs a partir de les 18h entre setmana), fent que les ‘ales’ locals es quedessin com una rara avis.

Davant del perill de desaparició els sempre tradicionals anglesos van fundar la CAMRA (Campaign for Real Ale) que va anar agafant forá i fins i tot va aconseguir que, per llei, tots els pubs hagin de tenir sortidors d’ales locals que normalment van variant. Constituïda com lobby local, la CAMRA organitzada tastos, conferències, concursos i festivals de la cervesa, concretament el Greet British Beer Festival (London 4-8 d'agost). No és la Ocktoberfest, però és una excusa per reunir-se amb els amics per fer unes pintes en ple agost (demanen voluntaris per treballar-hi, birra i allotjament gratis, aquí ho deixo).

Actualment estan batallant contra un impost que faria que cada pinta valgués 33p més...una clara afronta ja que al 2008 es van tancar 2269 pubs a tota Anglaterra. La votació avui. Save the pubs!

PD: Ales que he tastat aquests dies: Spitfire, Bombarbier i alguna més que no recordo. Molen, el tema és provar i insistir

London again

2009-04-14T17:58:00.003+02:00

PUf....moltes coses. Again and again and aigain. Ja hi haurà temps per parlar dels mews, de Belgravia, de les ales, de la Oyster, de Fleet Strett, dels Tames wharfs... De moment 17 Eaton terrace, Westmister.

Per fi

2009-04-08T19:05:00.000+02:00

http://www.youtube.com/watch?v=7c2_B_cWK_M

PD: Spring break

Is he Liam?

2009-03-26T19:19:00.003+01:00

Fa un temps que van començar a recórrer els carrers de les principals ciutats del món, els cotxes de Google Street View. El seu objectiu era cartografiar fotogràficament les ciutats. El resultats és realment guapo: pots passejar per les ciutats amb qualitat fotogràfica i veure els lloc per on anar.

El problema que van tenir els del Street Viev es que no van pensar (almenys en un principi) que potser a la gent no li agradava que la seva cara estigués a l’abast de mig planeta i van començar a interposar queixes contra Google. I va haver un cas d’una persona que va interposar una demanda ja que se la veia clarament sortint d’un club streaptease (no ho he trobat per linkar-ho però era així).

La companyia ho va solucionar difuminant cares de les persones i les matrícules del cotxes però molts no en van tenir prou. La difuminació de les cares no era suficient i alguns es tapaven les cares quan passava el cotxe el Google Street map o amenaçaven en emprendre accions jurídiques si l’empres no retirava la foto on sortien. És el cas del Liam Gallagher, que ha fet retirat una foto del Google Street View on el van pillar a la terraceta d’un pub a Camden. Is he Liam?

Us ho deixo a la vostra valoració, però Google street view ja ha retirat la foto que es veia més de front. D’altres, amb el Google Street view fan coses més curioses. Coses com AQUESTA

Rowlis 2.0

2009-03-23T14:50:00.002+01:00

Fa dies que a la feina no es para de parlar sobre el 2.0 a comunicació. 2.0 per aquí, 2.0 per allí, 2.0? 2.0! 2.0!!! 2.0!!! whatwegonnado?!! I què és el 2.0 o la comunicació 2.0? Doncs la progressiva interacció de les eines d’internet a la comunicació habitual: facebook, blogs, youtube, twitter i d’altres coses com a força de comunicació alternativa/complementària al que es considera com a canals habituals de comunicació: TV, premsa, radio...

Algun dia explicaré el que s’està plantejant fer aquí ja que no sé com compatible és això amb el meu contracte de confidencialitat però a mi el tema m’agrada, si es sap usar. És a dir que no signifiqui una total pèrdua de temps com el que jo crec que pel que serveix el facebook, que ara “es lo más” perè crec (una creença) que va passarà de moda com ho han fet els fotologs (ho sento mítics) o el messenger. Jo de moment (ja ho porto fent uns dies) he fent un mix de blog i flog...l'anyorat rowlisfoto no tornarà.

Veurem com acaba tot

PD: moooooolt bo! Lomo polaroid! La vull!

Being squashed

2009-03-17T21:14:00.004+01:00

It's been a bad day

Croc Eat Sharks

2009-03-11T13:49:00.002+01:00

Així ho titulen al The Sun...

About LOMO

2009-03-10T19:01:00.007+01:00

“Tinc una LOMO! Tinc una LOMO!”, era un de les expressions entre una part de la modernor ara fa uns quants anys. Era similar a “Tinc/ he recuperat una Polaroid” però amb l’afegit que la primera de les referències hi havia un desconeixement del què era. Si alguns no tenen ni zorra del que parlo, tan la LOMO com la Polaroid són càmeres de fotografia i, des del passat dia de reis jo puc dir: “tinc una LOMO” (de Polaroid ja en tinc una des de la comunió, però no l’he fet servir mai).

La LOMO és una màquina fotogràfica soviètica (ara la fan a Xina però). Neix al 1982 amb el nom de Leningrádskoje Optiko Mechanitschéskoje Objedinénie i el seu objectiu era crear una càmera fotogràfica barata a l’estil de les japoneses que es començaven a popularitzar al otro lado del telón de acero. El resultat va ser la LOMO LC-A tot una mostra del disseny soviètic i amb unes capacitats tècniques irregulars. Podia fer fotos en llocs foscos (es rumoreja que també la usaven al KGB) però els colors podien sortir sobresaturats i les fotos desenfocades. Al 1991, va caure el règim soviètic, dos estudiants austríacs de vacances a Txecoslovàquia en van comprar unes per fer fotos allí en plan usar y tirar. Ja llavors estaven en desús, ja que no podien competir amb les japoneses, molt més barates i amb òptiques de qualitat. I és que la qualitat del disseny i de la tecnologia soviètica mai han tingut bona premsa.

Quan els estudiants van tornar a casa i van veure les fotografies van al·lucinar. La particular òptica i tecnologia de la LOMO donava una textura a les fotografies que era un fort contrast a les quasi perfectes càmeres automàtiques japoneses. A partir d’aquell moment va anar creixent el grup d’aficionats a aquesta càmera per tot el món, i van es van anar fent exposicions i grups de fans, es crea la LOMOGRAPHIA. Tot i això, la pressió d’aquestes entusiastes no va impedir que la fàbrica LOMO plegués i es va iniciar una cursa per aconseguir un model original d’aquestes càmeres.

Finalment els xinesos, que en això són uns cracks, van recuperar el model original i ara en fan en sèrie, a baix preu, i amb models diferents per a la mateixa òptica (jo tinc la fisheye, que fa fotos com les de sota).

En fin...que tinc una lomo...xinesa

Urban farming

2009-03-05T22:27:00.001+01:00

Urban hunting

2009-03-04T20:56:00.001+01:00

De llibres i coses que tornen i d’altres que ja no ho faran

2009-03-02T18:25:00.003+01:00

Hi ha llibres que, no saps la raó, tornen a tu una i una altra vegada. No sé si li passa a molta gent però tinc llibres que estan acumulant pols des del mateix moment que l’acabes i d’altres que el tens destrossats d’una i una altra relectura. Jo en tinc uns quants d’aquests últims: El camino de Buenos Aires (Albert Londres), Historias de Londres (Enric González), Los Ojos de la Guerra (Varis autors) o Territorio Comanche (Arturo Pérez Reverte), que em llegeixo cada vegada que em ve el pensament “perquè cony vaig decidir fer periodisme i no una feina de veritat?”.

Doncs bé, un dels llibres que ara m’estic rellegint per segona vegada és: Despachos de Guerra de Michael Herr.

Vaig sentir a parlar per primera vegada d’aquell llibre a tercer de carrera. Estàvem “treballant” sobre el relat periodístic i ens van fer llegir El cor de les tenebres de Joseph Conrad. Per si algú no el coneix, tracta sobre el tràfic real d’esclaus al Congo Belga al segle XVIII i és la base sobre la que es basa el guió d’ Apocalipsis Now. Michael Herr va ser corresponsal de guerra al Vietnam per la revista Esquire i Despachos de guerra narra la seva experiència allí. Coppola el va pillar d’assessor per Apocalipsis (moltes de les escenes de bogeria de la peli estan estretes de casos reals que apareixen al llibre) i Kubrick el va escollir de coguionista per La Chaqueta metálica.

El llibre de Herr va sortir a classe desprès que algú en el mencionés. Jo me’l vaig comprar al Fnac (recordo que el vaig tenir que encarregar ja que no el tenien) i ja al seu moment el vaig devorar. Durant un temps em vaig convertir en un dels prescriptors fins que el vaig deixar a una noia de la meva classe i nunca más se supo. Sol passar.

De fet he deixat bastants llibres que no sé si algun dia recuperaré: Compte Enrera de Francesc Escribano, El periodismo es un cuento de Manuel Rivas, Topos de Jesús Torbado i Manu Leguineche (aquest segur que no, està bé però massa llarg) i El camino de Buenos Aires i Los ojos de la guerra, els dos darrers els té un cosí meu i suposo que tard o d’hora recuperaré.

Vaig estar reclamant a aquella noia que el tornès el llibre durant un temps. Fins i tot, els meus pares me’l van regalar un Nadal i jo el vaig tornar confiant que els recuperaria, però no. Total, que l’altre dia passant per l’Fnac el vaig veure i, per fi, va tornar al meu poder.On vull anar a parar amb tot això? Enlloc. Rowlisblog és un espai d’informacions i opinions totalment prescindibles que, igual que alguns llibres que no saps perquè, torna. Escriure per escriure. Xerrar per xerrar.....Salve Pepe Rubianes.

Sequera i desolació

2008-04-11T19:43:00.006+02:00

No entries in rowlisblog...però si torna rookie-scoop, també es pot sommiar en la tornada de rowlisblog i, qui sap, de rowlisfoto....

Fotomontatges: Albert Puntí

PHA

2008-04-11T19:32:00.002+02:00

Rowlisblog s'apunta al PHA aquest que proposa Fil Parranda. Que qué és? Consisteix a enviar una petita sorpresa a les cinc primeres persones que deixin un comentari sota aquest post. Pot ser qualsevol cosa amb l'única condició que l'hagi feta un mateix (vosaltres mateixos) Els 5 primers que s'apuntin rebran aquest regalet amb un temps màxim de 6 mesos. Només hi ha una condició, els que s'apuntin han de continuar la cadena de sorpreses des del seu blog. Vole?

A cagar el periodisme seriòs

2008-02-14T23:00:00.003+01:00

Que res millor abandonar el periodisme amb una mica de dignitat que començar a citar el News of the World o The Sun....lo "milloret" del periodisme juntament amb el Bild o similars. Algú s'ha donat compte que mentre països teòricament més civilitzats com Alemanya o el Regne Unit tenen aquest tipus diaris aquí no hi ha res que es sembli? I nosaltres que ens queixem de premsa rosa... A veure què passa el dia que La Razón (el millor diari d'humor d'aquest país) o El Mundo (el segon a curta distància) fotin una jaca mig nua a la contraportada...

Doncs això, avui una petita historia sobre el que tots ens imaginàvem que passava a les cabines dels avions. Ara no chapen les portes per seguretat, sinó perquè no els tallin el rollo.

http://www.liveleak.com/view?i=2f7_1202034630

http://www.thesun.co.uk/sol/homepage/news/article757277.ece

Aix d'aquells temps en que els nens entraven a xerrar amb els pilots

http://www.youtube.com/watch?v=MVY9SDr90_k&feature=related

Una troballa

2008-01-30T23:48:00.000+01:00

Al 2006 la periodista de The Guardian, Helen Pidd, li va proposar a Alex Kapranos, vocalista de Franz Ferdinand, que li anés enviant durant la gira mundial, que el grup va fer per presentar el seu segon disc. Els articles giraven sobre la temàtica del que menjava un grup en el seu viatge pel món, i la columna s'anomenaria Sound Bites. Alex Kapranos, abans del brutal èxit de la banda, havia treballat de pinche de cuina a diversos restaurants cutres de Glasgow i va acceptar, encantat, la idea.

Mesos desprès, d'aquella experiència sorgeix Sound Bites (Ed. 451.http.doc), un llibre que recull els 53 articles que van aparèixer a The Guardian i que formen un compilació sorprenent. Cinquanta-tres petites histories que giren al torn del menjar però que suposen una barreja entre guia turística-gastronómica i anecdotari musical. Llibre altament recomanable.

La triple S

2008-01-15T10:46:00.000+01:00

Em sembla que darrerament Rowlisblog esta caient en les tres S de la premsa sensacionalista tradicional: Sex, Sport & Scandals. Diuen que és la fórmula que més arrossega pel morbo i tot plegat. Aquí una noticia -si se li pot dir noticia- que m'ha cridat l'atenció.

Se va de marcha y se despierta en casa desconocida y sin bragas

Una joven de Tarragona de 19 años ha presentado una denuncia ante la Guardia Civil por una presunta agresión sexual. Al parecer, la chica, trabajadora de Port Aventura, no recuerda lo que le sucedió en la madrugada del miércoles tras irse de marcha por Salou; sólo que se levantó por la mañana en un apartamento desconocido y sin ropa interior.

Port Aventura ha cerrado su 13 temporada. Para celebrarlo es ya una costumbre cada año reunir a los trabajadores en la zona de México, en la Cantina, donde se celebra una cena y luego se sale de fiesta, tradicionalmente por los bares de Salou. Esa cena tuvo lugar el martes día 8 por la noche y según ha podido saber el Diari a la fiesta acudieron más de 2.000 personas. Hacia las 2 de la madrugada ya quedaba poca gente en el recinto del parque y algunos de los trabajadores optaron por continuar la fiesta en Salou.

Incapaz de recordar

Entre este colectivo se encuentra la joven, vecina de la ciudad de Tarragona, presuntamente víctima de una agresión sexual de la cual poco o nada recuerda, si es que realmente sucedió. La falta de imágenes de la noche y la incapacidad de la chica para recordar la cara de su presunto agresor abren la posibilidad de que no se hubiera consumado la agresión, según apuntan fuentes cercanas al caso. La joven, que cumplirá 20 años a lo largo del 2008, es incapaz de recordar lo sucedido tras la cena y la fiesta por los bares de la capital de la Costa Daurada. La confusión fruto de un ingestión excesiva de alcohol o de otras sustancias puede favorecer el desconcierto.
De madrugada, la chica se levantó totalmente desorientada, en un apartamento que desconocía y al cual no sabe cómo llegó ni con quién. Tan sólo un detalle le hizo sospechar que había sido víctima de una posible violación o agresión sexual: no llevaba ropa interior. Ante tales hechos la chica marcó el teléfono de emergencias, el 112, una llamada que se derivó hasta la Policía Local de Salou, quien acudió hasta el apartamento, situado en algún punto de Salou, entre las 5 y las 6 de la mañana. Tras hablar con la joven, ésta decidió interponer una denuncia en la Guardia Civil, quien derivó el caso hasta los servicios de los Equipos de la Mujer y el Menor (Emumes) dependientes de la Policía Judicial, quienes investigan lo sucedido. El hecho de que la joven no recuerde nada de lo sucedido no facilita en absoluto la investigación y el poder montar la película de los hechos de esa noche. La denuncia se presentó ante la Benemérita el miércoles por la mañana.
Como es reglamentario en estos casos, la joven fue derivada hasta el Hospital Joan XXIII de Tarragona donde fue examinada por un médico forense para evaluar si había tenido algún tipo de relación sexual en las últimas horas y si había signos de haber sido forzada.

Why not?

2008-01-12T01:04:00.000+01:00

És una cosa molt acceptada l'opinió que "no hi ha res millor que anar a un concert on et sàpigues les cançons". No hi estic del tot en desacord. M'ho he passat teta anant a concerts dels U2, Franz Ferdinand, Oasis, Brams (si, si, tb) o, sobretot, Héroes del Silencio on més que un concert he viscut un immens karaoke. Tot i això vull reivindicar l'experiència d'anar a una actuació en viu sense conèixer la majoria de temes. He anat a molt concerts on tan sols sabia el hit, el single o alguna tornada però el d'aquesta nit a l'Apolo ha estat sensacional. Pete Doherty i els seus Babysahmbles han arribat a Barcelona entre el morbo de si finalment feien concert es creuava i passava de tot o la liava, en un gest propi de la millor tradició britànica d'un show bussines que, tot i escasses excepcions, ja no existeix. I malgrat aquestes expectatives els Babyshambles han fet una actuació, musicalment parlant, gloriosa.
Davant d'un públic entre adolescent afamegat d'ídol auto destructiu i vestits per l'ocasió, i de nostàlgics de quan la música era música, el grup britànic ha fet un espectacle d'hora i mitja amb poques fissures. Tan a la guitarra principal com de solista a lo Jim Morrisson, Doherty ha demostrat el control de l'escenari per fer arribar a l'èxtasi a un públic que definitivament ha arribat a la catàris amb el gran hit del primer àlbum (Down in Albion), Fuck for ever. Ha estat un increïble cloenda per la presentació del seu segon llarg (Shooter Nation) que, si bé no té la frescor del primer, carrega d'energies a uns seguidors assedegats d'un pop-rock amb notes de punk i d'un leader voice carismàtic a l'alçada de Bono on Chris Martin. Tot i les seves mancances, ja no es troben massa grups com aquest.

Operación himno

2008-01-11T10:44:00.000+01:00

Malgrat que se suposa que fins al dia 21 de gener no es coneixerà, avui la web Libertaddigital.es (la web de Federico Jimenez Losantos) avança la proposta de lletra per l'himne d'Espanya. Aquesta iniciativa va sorgir del COE que juntament amb la SGAE i un "grup de savis" van posar en marxa la Operación himno per tal de posar lletra a la Marcha Real. Tot i posar en quarantena la primicia de Libertad Digital, aquí va la lletra.

¡Viva España!
Cantemos todos juntos
con distinta voz
y un solo corazón.

¡Viva España!
Desde los verdes valles
al inmenso mar,
un himno de hermandad.

Ama a la Patria
pues sabe abrazar,
bajo su cielo azul,
pueblos de libertad.

Gloria a los hijos
que a la Historia dan
justicia y grandeza
democracia y paz.

Opineu els que l'heu de cantar

La orgía de las maestras

2008-01-10T17:27:00.000+01:00

Des de fa unes setmanes hi ha un historia de sis professores una escola pública d'un poblet a Argentina que, juntament amb un xofer, protagonitzen un fet que ha escandalitzat el país. Resulta que aquest un grup de professores agafaven cada matí un autobús al poble on vivien, Salades, per anar donar classe on era l'escola, Pago del Deseo (no m'ho invento). El trajecte entre Saladas i Pago del Deseo era d'uns 15 kilòmetres, però en comptes de trigar uns 10 minuts, el grup, de vegades, trigava molt més. Que els feia retrassar? Doncs es veu que a mig trajecte, el xofer i les professores feien un alto en el camino per tal de arribar a l'escola ben servides. Amb l'autobús parat en mig de la maleza (el lloc aquest cau enmig de l'Argentina més rural) les docents -dones d'entre 30 i 40 anys, cinc d'elles casades i amb fills- es prestaven a la luxúria amb el conductor, de 35 anys, que no content amb arribar amb el sable ben net, els fotia fotos amb el mòbil per poder-ho recordar a casa. Elles, ni cortas ni perezosas, es deixaven fer fotos pensant que allò no sortiria d'allí...obviament s'equivocaven. Un dia, la novia de l'autobuseros, cotillejant per l'ordenador va trobar les fotos de tot el pastel i indignada va, a part de chutar-lo, penjar les fotos a Imperné i destapar tot el percal.

Amb tot l'escàndol no va trigar a petar i el que va començar com un rollo de poble, al poc el cas ja era conegut a tota Argentina. Com sempre passa en aquests casos els rumors van començar a aparèixer i malgrat que a les fotos tan sols hi surten dues professores, els veïns de Salada (ja te tela el nom dels dos pobles i el cas), que al ser un poble petit tothom es coneix, asseguren que allò que passava al autobús era una juerga col·lectiva i ja es coneix del cas com La orgía de las maestras.
De moment l'escola no ha pres mesures en contra les professores tot i que s'explica que la filla d'alguna de les protagonistes ja ha tingut algun episodi de crisis de nervis. I és que clar, veure com circulen fotos de la teva mare amorrada al pilón ja se sap. Respecte al fet que es deixessin fer fotos, una --la soltera- ha declarat "no sabía que era para bajar en su correo. Siempre me dijo que era para bajar en su celular que tenía un código que nadie miraba, solamente él". De qui no se sap res és del autobusero, que està desaparegut en combate tot i que al poble es jarten dient que més d'un marit te bastants ganes de xerrar amb ell.
La conclusió d'aquesta història és: foto que no vols que aparegui, no te la deixis fer, ja que sinó, tard o d'hora apareixerà. Si no que li preguntin a Laure Manaudou, nedadora del que han aparegut unes fotillos desprès de barallar-se amb el seu ex novio, nedador també. Ah!... les fotos de La orgía de las maestras, se'm oblidava. El xofer és el pàjaru que surt l'últim. Un figura el paio.

Orientalismes

2008-01-09T10:01:00.000+01:00

No recordo la primera vegada que vaig anar anar a menjar en un japo. En canvi sí la primera que vaig anar a un chino. Va ser en un que hi ha (o hi havia) al capdamunt del Passatge Forasté, gairebé tocant al Passeig de Sant Gervasi. No recordo el que vaig menjar però el que és segur és que devia causar una bona sensació a la familia ja que, a partir de llavors, el menjar xinès va entrar a formar part de la nostra rutina. Anàvem a un que estava (o està) al Carrer Marià Cubí amb Aribau. Era una cosa curiosa: hi havien dos restaurants xinesos un al costat de l’altre. Nosaltres sempre vam suposar que compartien cuina però per si de cas, entràvem al de la dreta. Hi anàvem tant sovint que fins i tot la velleta que agafava la nota ja sabia que demanaríem, en el meu cas Wangtun frito i cerdo agridulce (desprès vaig passar-me al pato con limón), i quan espaiàvem una mica més de l’habitual la nostra visita sempre li soltava al meu germà i a la meva germana “uy! cuando ha clecido”. A mi ni aigua... coses de ser el del mig.

The chat is dead

2007-12-31T18:38:00.000+01:00

Bueno....doncs això. Quan era tan sols a mi passava...

Bon 2008 a tots

Let's go outside

2007-12-13T13:38:00.000+01:00

Cagontó...m'ha caigut un mito primerenc

A La Vanguardia.es

Jodie Foster dispara los rumores sobre su sexualidad

La actriz dedicó un premio a su "preciosa Cydney [Bernard, productora de cine]"

12/12/2007 | Actualizada a las 18:32h

Washington. (EFE).- La actriz estadounidense Jodie Foster ha disparado los rumores sobre su sexualidad al dar las gracias en un reciente acto público a "mi preciosa Cydney", informó hoy la prensa estadounidense.

La semana pasada Foster fue objeto de un homenaje por parte de la revista estadounidense 'Hollywood Reporter' en el hotel Beverly Hills de Los Ángeles.

Al recoger su galardón, Foster, de 45 años, indicó a los asistentes: "Me gustaría dar las gracias a mi preciosa Cydney [Bernard, productora de cine], que está conmigo a las duras y a las maduras".

Los medios de comunicación estadounidenses especializados en información de famosos siempre han especulado con la sexualidad de Foster, algo que ella siempre se ha negado a comentar.

A su vez, en su discurso en el acto, donde se le homenajeó como una de las mujeres más poderosas de Hollywood, dijo que se sentía "frágil e insegura. Ahora estoy intentado averiguar cómo encajo todas las piezas de mi vida". "No me siento poderosa, estoy como si no tuviera ni idea de lo que hago. Igual ese es el secreto de mi éxito. De todas formas en esta industria no se puede trabajar 42 años sin estar un poco loco", agregó Foster, según explica la prensa estadounidense.

A comienzos de año, la revista estadounidense gay 'Out' sacó en portada a Foster acompañada del titular: 'El armario de cristal: por qué las estrellas no salen'.

Jodie Foster es madre de dos niños, Charles, de nueve años, y Kit, de seis, pero nunca ha querido comentar quién es el padre de sus hijos.

Agafant idees

2007-12-11T12:21:00.001+01:00

Segurament un dels millors anuncis dels darrers temps....però amb una mica de trampa al darrera. Info de Vaniatis.com

¿A qué le recuerdan estos conejitos?

Dos millones y medio de toneladas de plastilina, tres semanas de trabajo, casi 200 muñecos moldeados y al final, el éxito comercial: todo el mundo habla del 'anuncio de los conejitos' y tararea sin parar el She is a Rainbow de los Rolling Stones que le sirve como banda sonora. La publicidad televisiva puesta en antena en Europa por Sony para promocionar sus televisores Bravia es de una belleza indudable, todo un alarde de artesanía en estos tiempos de animación digital, un canto a la elegancia y la creatividad... Un momento, porque con respecto a esto último hay dudas más que razonables.

Veamos los antecedentes: ¿Qué haría usted si, siendo artista, le piden algunas muestras de su obra gráfica desde una importante empresa de animación? Pues seguramente remitir sus mejores trabajos; no todos los días se reciben llamadas así. Y eso mismo es lo que hicieron KozyNDan, una pareja de artistas (o de “científicos locos”, como a ellos les gusta decir) afincados en Los Angeles a los que un buen día les solicitaron desde Passion Pictures (que ha realizado la animación del anuncio de Sony) algunos ejemplos de su trabajo para poder conocerles mejor.

Los dos jóvenes creadores les enviaron, entre otras obras, un cuadro digital lleno de conejos realizado en 2002 y titulado What’s Next USA-chan, así como una versión del grabado japonés clásico de Katsushika Hokusai La Gran Ola de Kana Gawa en el que la espuma del mar era sustituida también por liebres . Toda esta historia la cuentan en su blog en el que casi 200 internautas les han mostrado su solidaridad. Como también cuentan que les mandaron los ejemplos “y nunca más volvimos a saber nada de ellos”.

KozyNDan piensan que la responsabilidad no recae en Sony, que al fin y al cabo puede haberse enterado de todo esto a toro pasado, sino en la agencia publicitaria Fallon, que fue la que contrató a Passion Pictures. Desde la empresa fabricante de aparatos tecnológicos, en cualquier caso, reconocen a Vanitatis.com desde que KozyNDan publicaran el post en su blog “nadie se ha puesto en contacto con Sony, ni hay información de ninguna demanda”.

Será que, como explican los jóvenes autores gráficos, “no es la primera vez que le pasa a un artista y tampoco a nosotros” o simplemente que, como ellos mismos reconocen, a pesar de todo “sigue siendo un buen anuncio”. En el fondo, en todo esto de la intertextualidad extebarriana aplicada a la publicidad no hay nada nuevo bajo el sol: Audi, por ejemplo, fue acusada en su día de copiar la idea de un joven patinador al crear un anuncio en el que un coche componía una melodía a medida que iba rozando varias botellas llenas de agua; u Orange, que 'tomó prestada' la idea de los abrazos gratis para una de sus primeras campañas en España. ¿Es la fábula naïf y colorista de Sony una idea original o 'rescatada'? De todos modos la respuesta seguramente no afectará a las ventas del aparato.

Ah! Ja ho veuen! Per cert...TV3 ho fot més descarat...et demana que li enviis idees directament. I mira que la sèrie és digna...

Chica nueva en la blogosfera

2007-11-27T17:20:00.000+01:00

Manualidades

Fil Parranda

Benvinguda, nou link al blog

Olé, olé y olé

2007-11-19T11:57:00.000+01:00

Lliçons de periodisme esportiu: Calentar la olla i fer falses il·lusions.

...desprès passa el que passa...

Idea original: La Libreta de van Gaal
Font: Marca

PD: La portada d'avui segueix amb la tònica bufandista-patriòtica

Algo diferent

2007-10-25T13:58:00.000+02:00

No crec que aquest post vagi a cap a ningú, o bueno, potser si.

Pero aquí van dues propostes per si algú vol donar-li un toque moderniqui al seu hàbitat sense liar-se a pintar.

Paper pintat: 3 Tintas

Wallstikers: Domestic®

Ànims, encara hi ha temps!!!

2007-10-23T19:50:00.000+02:00

COE y SGAE reciben una media de 50 letras diarias para el himno español

El Comité Olímpico Español (COE) y la Sociedad General de Autores (SGAE) reciben una media de 50 propuestas diarias para poner letra al himno español, por lo que estiman que, cuando el día 26 (d'octubre, N. del B.) se cierre el plazo de admisión de textos, contarán con unos 7.000 entre los que elegir.
Así lo expuso hoy el presidente del COE, Alejandro Blanco, durante una intervención en el Foro Ferrándiz-As, donde dijo que si la iniciativa prospera habrá que respetar a quien no quiera cantar el himno, pero que "lo injusto es que ahora no lo pueda cantar nadie".Blanco defendió al COE como mejor institución para canalizar la propuesta "porque es un organismo apolítico y porque el deporte es un vehículo integrado de la sociedad".
"En Europa sólo hay tres países que no tengan letra en el himno: Bosnia, San Marino y España", recordó, y destacó que para cualquier aficionado al fútbol "es imposible imaginarse el himno del Real Madrid, del Barcelona, del Sevilla o del Atleti sin letra".
La composición del jurado que elegirá la letra, presidido por el catedrático Emilio Casares, no está aún cerrada, pero se prevé que sus miembros se reúnan a partir del 5 de noviembre para elegir el texto que será presentado el 19 de diciembre en la Gala anual del COE en Madrid.
Luego deben recogerse al menos 500.000 firmas para que la letra se debata en Cortes como iniciativa legislativa popular.
"La letra elegida debe ser neutral y de consenso, estar por encima de los partidos y reflejar la actualidad sin dirigirla", dijo Blanco, quien no tiene "miedo" de que la letra sea un elemento de desunión o sea rechazada en algunas comunidades autónomas.
"Si el himno se aprueba, habrán quien lo sienta y quien no lo sienta, pero todos tendrán que respetarlo", afirmó Francisco Antonio González, portavoz de Deportes del PP en el Congreso, Patricia Hernández, con la misma responsabilidad en el Grupo Socialista del PSOE en el Senado, e Isaura Navarro, diputada de IU, asistieron a la disertación de Blanco
González alabó "la iniciativa sin complejos" del COE y anunció que el PP hará "todo lo posible para que llegue a buen término". Hernández pidió que el asunto se gestione "con calma" y, que en su caso, "se aprueba con el máximo consenso, preferentemente por unanimidad", e Isaura Navarro opinó que "para que todos quepan en la propuesta es bueno que venga del mundo del deporte".También presenciaron el debate los presidentes de varias federaciones (balonmano, tenis, gimnasia...), el presidente del Real Madrid, Ramón Calderón, el director deportivo de la RFEF, Fernando Hierro, y muchos deportistas en activo o retirados Paquillo Fernández, Jesús Carballo, Theresa Zabell -ahora vicepresidenta del COE-, Colomán Trabado, José Luis Llorente, Elena Gómez, Ernesto Pérez Lobo, Sara Álvarez, Miriam Blasco, Perico Delgado, Carlota Castrejana y Manolo Sanchís apoyaron la iniciativa de Blanco con su presencia. Delgado aventuró que al principio a todos les parecerá la letra "malísima", pero que "granito a granito" pronto se convertirá en factor común en las celebraciones. EFE

Nou link

2007-10-15T20:40:00.000+02:00

El programa dels més guays.

Gran programació del 33 dimecres per la nuit.

21.30 quèquicom
...
23.15 Silenci?
23.45 Loops!
00.15 Loops! concert

Jueguen

2007-10-15T20:13:00.000+02:00

Enganxat

Shanghai Dynasty
Clasico juego de Shanghai para los que no les gusta otra cosa, empieza a eliminar parejas

3 anys

2007-10-07T21:03:00.000+02:00

Aneu rient, aneu rient...

Miopia internacional

2007-10-04T08:33:00.000+02:00

TEXTO DE REFERENCIA: ACTA DE LA CONVERSACIÓN ENTRE GEORGE W. BUSH Y JOSÉ MARÍA AZNAR - CRAWFORD, TEXAS, 22 DE FEBRERO DE 2003 (publicat a El País 29/09/2007)

Presidente Bush. Estamos a favor de conseguir una segunda resolución en el Consejo de Seguridad y querríamos hacerlo rápidamente. Querríamos anunciarla el lunes o el martes [24 o 25 de febrero de 2003].

Presidente Aznar. Mejor el martes, después de la reunión del Consejo de Asuntos Generales de la Unión Europea. Es importante mantener el momentum [impulso] conseguido por la resolución de la cumbre de la Unión Europea [en Bruselas, el lunes 17 de febrero]. Nosotros preferiríamos esperar hasta el martes.

PB. Podría ser el lunes por la tarde, teniendo en cuenta la diferencia horaria. En cualquier caso la próxima semana. Vemos la resolución redactada de manera que no contenga elementos obligatorios, que no mencione el uso de la fuerza, y que constate que Sadam Hussein ha sido incapaz de cumplir sus obligaciones. Ese tipo de resolución puede ser votada por mucha gente. Sería algo parecida a la que se obtuvo cuando lo de Kosovo [el 10 de junio de 1999].

PA. ¿Se presentaría ante el Consejo de Seguridad antes e independientemente de una declaración paralela?

Condoleezza Rice. En realidad no habría declaración paralela. Estamos pensando en una resolución tan simple como sea posible sin muchos detalles de cumplimiento que pudieran servir para que Sadam Hussein los utilizara como etapas y consiguientemente incumplirlas. Estamos hablando con Blix [jefe de los inspectores de la ONU] y otros de su equipo para obtener ideas que pueden servir para introducir la resolución.

PB. Sadam Hussein no cambiará y seguirá jugando. Ha llegado el momento de deshacerse de él. Es así. Yo, por mi parte, procuraré a partir de ahora utilizar una retórica lo más sutil posible, mientras buscamos la aprobación de la resolución. Si alguien veta [Rusia, China y Francia poseen junto a EE UU y Reino Unido derecho a veto en el Consejo de Seguridad en su calidad de miembros permanentes], nosotros iremos. Sadam Hussein no se está desarmando. Le tenemos que coger ahora mismo. Hemos mostrado un grado increíble de paciencia hasta ahora. Quedan dos semanas. En dos semanas estaremos militarmente listos. Creo que conseguiremos la segunda resolución. En el Consejo de Seguridad tenemos a los tres africanos [Camerún, Angola y Guinea], a los chilenos, a los mexicanos. Hablaré con todos ellos, también con Putin, naturalmente. Estaremos en Bagdad a finales de marzo. Existe un 15% de posibilidades de que en ese momento Sadam Hussein esté muerto o se haya ido. Pero esas posibilidades no existen antes de que hayamos mostrado nuestra resolución. Los egipcios están hablando con Sadam Hussein. Parece que ha indicado que estaría dispuesto a exiliarse si le dejaran llevarse 1.000 millones de dólares y toda la información que quisiera sobre armas de destrucción masiva. [Muammar El] Gaddafi le ha dicho a Berlusconi que Sadam Hussein quiere irse. Mubarak nos dice que en esas circunstancias existen muchas posibilidades de que sea asesinado.
Nos gustaría actuar con el mandato de las Naciones Unidas. Si actuamos militarmente lo haremos con una gran precisión y focalizando mucho nuestros objetivos. Diezmaremos a las tropas leales y el ejército regular rápidamente sabrá de lo que se trata. Hemos hecho llegar un mensaje muy claro a los generales de Sadam Hussein: los trataremos como criminales de guerra. Sabemos que han acumulado una enorme cantidad de dinamita para hacer volar los puentes y otras infraestructuras y hacer saltar por los aires los pozos petrolíferos. Tenemos previsto ocupar esos pozos muy pronto. También los saudíes nos ayudarían a poner en el mercado el petróleo que fuese necesario. Estamos desarrollando un paquete de ayuda humanitaria muy fuerte. Podemos ganar sin destrucción. Estamos planteando ya el Irak post Sadam, y creo que hay buenas bases para un futuro mejor. Irak tiene una buena burocracia y una sociedad civil relativamente fuerte. Se podría organizar en una federación. Mientras tanto estamos haciendo todo lo posible para atender las necesidades políticas de nuestros amigos y aliados.

PA. Es muy importante contar con una resolución. No es lo mismo actuar con ella que sin ella. Sería muy conveniente contar en el Consejo de Seguridad con una mayoría que apoyara esa resolución. De hecho, es más importante contar con mayoría que que alguien emita un veto. Creemos que el contenido de la resolución debería entre otras cosas constatar que Sadam Hussein ha perdido su oportunidad.

PB. Sí, por supuesto. Sería mejor eso que hacer una referencia a "los medios necesarios" [se refiere a la resolución tipo de la ONU que autoriza a utilizar "todos los medios necesarios"].

PA. Sadam Husein no ha cooperado, no se ha desarmado, deberíamos hacer un resumen de sus incumplimientos y lanzar un mensaje más elaborado. Eso permitiría por ejemplo que México se moviera [en referencia a cambiar su posición contraria a la segunda resolución, que Aznar pudo conocer de labios del presidente Vicente Fox el viernes 21 de febrero en una escala realizada en Ciudad de México].

PB. La resolución estará hecha a la medida de lo que pueda ayudarte. Me da un poco lo mismo el contenido.

PA. Te haremos llegar unos textos.

PB. Nosotros no tenemos ningún texto. Solamente un criterio: que Sadam Hussein se desarme. No podemos permitir que Sadam Hussein alargue el tiempo hasta el verano. Al fin y al cabo ya ha tenido cuatro meses en esta última etapa y eso es tiempo más que suficiente para desarmarse.

PA. Nos ayudaría ese texto para ser capaces de patrocinarlo y ser sus coautores y conseguir que mucha gente lo patrocine.

PB. Perfecto.

PA. El próximo miércoles [16 de febrero] me veo con Chirac. La resolución ya habrá comenzado a circular.

PB. Me parece muy bien. Chirac conoce perfectamente la realidad. Sus servicios de inteligencia se lo han explicado. Los árabes le están transmitiendo a Chirac un mensaje muy claro: Sadam Hussein debe irse. El problema es que Chirac se cree Mister Arab, y en realidad les está haciendo la vida imposible. Pero yo no quiero tener ninguna rivalidad con Chirac. Tenemos puntos de vista diferentes, pero yo quisiera que eso fuera todo. Dale los mejores recuerdos de mi parte. ¡De verdad! Cuanto menos rivalidad sienta él que existe entre nosotros será mejor para todos.

PA. ¿Cómo se combina la resolución y el informe de los inspectores?

Condoleezza Rice. En realidad no habrá informe el 28 de febrero sino que los inspectores presentarán un informe escrito el 1 de marzo, y su comparecencia ante el Consejo de Seguridad no se producirá hasta el 6 o 7 de marzo de 2003. No esperamos gran cosa de ese informe. Como en los anteriores, pondrán una de cal y otra de arena. Tengo la impresión de que Blix será ahora más negativo que lo que antes fue sobre la voluntad de los iraquíes. Después de la comparecencia de los inspectores en el Consejo debemos prever el voto sobre la resolución una semana después. Los iraquíes, entre tanto, intentarán explicar que van cumpliendo sus obligaciones. Ni es cierto ni será suficiente, aunque anuncien la destrucción de algunos misiles.

PB. Esto es como la tortura china del agua. Tenemos que poner fin a ello.

PA. Estoy de acuerdo, pero sería bueno contar con el máximo número de gente posible. Ten un poco de paciencia.

PB. Mi paciencia está agotada. No pienso ir más allá de la mitad de marzo.

PA. No te pido que tengas una paciencia infinita. Simplemente que hagas lo posible para que todo cuadre.

PB. Países como México, Chile, Angola y Camerún deben saber que lo que está en juego es la seguridad de los EE UU y actuar con un sentido de amistad hacia nosotros. [El presidente Ricardo] Lagos debe saber que el Acuerdo de Libre Comercio con Chile está pendiente de confirmación en el Senado y que una actitud negativa en este tema podría poner en peligro esa ratificación. Angola está recibiendo fondos del Millenium Account y también podrían quedar comprometidos si no se muestran positivos. Y Putin debe saber que con su actitud está poniendo en peligro las relaciones de Rusia con los Estados Unidos.

PA. Tony querría llegar hasta el 14 de marzo.

PB. Yo prefiero el 10. Esto es como el juego de policía malo y policía bueno. A mí no me importa ser el policía malo y que Blair sea el bueno.

PA. ¿Es cierto que existe alguna posibilidad de que Sadam Hussein se exilie?

PB. Sí, existe esa posibilidad. Incluso de que sea asesinado.

PA. ¿Exilio con alguna garantía?

PB. Ninguna garantía. Es un ladrón, un terrorista, un criminal de guerra. Comparado con Sadam, Milosevic sería una Madre Teresa. Cuando entremos vamos a descubrir muchos más crímenes y le llevaremos al Tribunal Internacional de Justicia de La Haya. Sadam Hussein cree que ya se ha escapado. Cree que Francia y Alemania han detenido el proceso de sus responsabilidades. Cree también que las manifestaciones de la semana pasada [sábado 15 de febrero] le protegen. Y cree que yo estoy muy debilitado. Pero la gente de su entorno sabe que las cosas son de otra manera. Saben que su futuro está en el exilio o en un ataúd. Por eso es tan importante mantener la presión sobre él. Gaddafi nos dice indirectamente que eso es lo único que puede acabar con él. La única estrategia de Sadam Hussein es la de retrasar, retrasar y retrasar.

PA. En realidad el mayor éxito sería ganar la partida sin disparar un solo tiro y entrando en Bagdad.

PB. Para mí sería la solución perfecta. Yo no quiero la guerra. Sé lo que son las guerras. Sé la destrucción y la muerte que traen consigo. Yo soy el que tiene que consolar a las madres y a las viudas de los muertos. Por supuesto, para nosotros esa sería la mejor solución. Además, nos ahorraría 50.000 millones de dólares.

PA. Necesitamos que nos ayudéis con nuestra opinión pública.

PB. Haremos todo lo que podamos. El miércoles voy a hablar sobre la situación en el Oriente Medio, proponiendo un nuevo esquema de paz que conoces y sobre las armas de destrucción masiva, de los beneficios de una sociedad libre, y situaré la historia de Irak en un contexto más amplio. Quizá os sirva.

PA. Lo que estamos haciendo es un cambio muy profundo para España y para los españoles. Estamos cambiando la política que el país había seguido en los últimos 200 años.

PB. A mí me guía un sentido histórico de la responsabilidad igual que a ti. Cuando dentro de unos años la Historia nos juzgue no quiero que la gente se pregunte por qué Bush, o Aznar, o Blair no hicieron frente a sus responsabilidades. Al final, lo que la gente quiere es gozar de libertad. Hace poco, en Rumania me recordaban el ejemplo de Ceausescu: bastó con que una mujer le llamara mentiroso para que todo el edificio represivo se viniera abajo. Es el poder incontenible de la libertad. Estoy convencido de que conseguiré la resolución.

PA. Mejor que mejor.

PB. Yo tomé la decisión de ir al Consejo de Seguridad. A pesar de las divergencias en mi Administración, les dije a mi gente que teníamos que trabajar con nuestros amigos. Será estupendo contar con una segunda resolución.

PA. Lo único que me preocupa de ti es tu optimismo.

PB. Estoy optimista porque creo que estoy en lo cierto. Estoy en paz conmigo mismo. Nos ha correspondido hacer frente a una seria amenaza contra la paz. Me irrita muchísimo contemplar la insensibilidad de los europeos sobre los sufrimientos que Sadam Hussein inflige a los iraquíes. Quizá porque es moreno, lejano y musulmán, muchos europeos piensan que todo está bien con él. No olvidaré lo que me dijo una vez Solana: que por qué los americanos pensamos que los europeos son antisemitas e incapaces de hacer frente a sus responsabilidades. Esa actitud defensiva es terrible. Tengo que reconocer que con Kofi Annan tengo unas magníficas relaciones.

PA. Comparte tus preocupaciones éticas.

PB. Cuanto más me atacan los europeos tanto más fuerte soy en los Estados Unidos.

PA. Tendríamos que hacer compatible tu fortaleza con el aprecio de los europeos.

The boy with the thorn in his side

2007-10-02T08:32:00.000+02:00

Pete Doherty és potser una de les figures més controvertides del panorama actual del pop-rock britànic. Des de la figura del nen prodigi de la poesia, fins a l’èxit amb The Libertines, els escàndols judicials, la seva addicció a les drogues i la seva intermitent relació amb la supermodel Kate Moss, l’han convertit en una espècie de Jim Morrisson post modern al qui l’espera, potser, un futur similar al del vocalista dels Doors.

Pete Doherty neix el 12 de març de 1979 a Hexham (Northumberland). És el segon fill d’una enfermera d’ascendència jueva, Jacqueline i d’un oficial de l’exèrcit, Peter John, d’ascendència irlandesa. Te dues germanes, Amy Jo i Emily. Degut a la feina del seu pare, de petit viuen en diferents quarters de l’exèrcit britànic arreu del món: Catterick, Belfast, Alemanya, Bedworth, Dorset i Larnaca (Xipre) són alguns dels llocs on viu el petit Pete. Malgrat aquests continuats canvis de domicili, Pete destaca amb els estudis, especialment en literatura i poesia. Als 16 anys guanya un concurs de poesia i el British Council el selecciona per fer una gira per Rússia.

Desprès de l’etapa escolar, Pete és muda a Londres –on ell deia que estava predestinat a anar- al pis de la seva àvia per anar a la Universitat de Londres per estudiar literatura anglesa. Mentre estudia aconsegueix una feina d’enterrador al cementiri de Willesden, tot i que la majoria de temps s’el passa escribint poesia assegut a les làpides (això és el que he trobat, ni idea si és veritat). Amb tot, Doherty deixa la carrera a primer i es muda a viure a un pis amb un company de classe de la seva germana Amy Jo de Brunel University: Carl Barat.

Juntament amb Barat funden The Libertines a finals dels 90, pero el seu primer disc (Up the Bracket) no apareix fins al 2002. El so de la banda (molt més contudent que el britpop dels 90) causa sensació i esdeven un gran èxit de crítica i de ventes. Tot i això, la popularitat atrau la premsa sensacionalista i deixa en evidència els problemes de drogues que pateix Doherty. Al 2003, Pete és detingut per robar un portàtil i una guitarra de casa de Barat per pagar heroïna. Inicialment és condemnat a 6 mesos de presó però al final se li imponen dos pel que, a la pràctica, no hi va entrar.

A partir de llavors tracta de seguir un tractament de rehabilitació, aconsellat pel seu manager (que ja havia portat als “problemàtics” Oasis) al conegut monestir budista de Tailàndia, Wat Tham Krabok que té la fama que “o surts rehabilitat o surts mort” amb una rutina de meditació, begudes que fan vomitar i cops de bastó. Doherty escapa als tres dies d’arribar.

Al 2004 apareix el segon i barrer disc de la banda, que rep el nom del grup, que no té tan d’èxit com el primer. Finalment, els problemes amb Barat i els estupefaents acaben trencant la banda i mentre que Carl funda Dirty Pretty Things, Doherty, juntament amb amics del món de la droga, funda Babyshambles.

En aquests moments que Doherty comença a surtir amb Kate Moss, cosa que fa que encara atregui més els flaixos de la premsa groga inglesa sobre la seva addicció i els seus problemas amb la policia. Al 2005 apareix el primer disc del nou grup, Down in Albion, que malgrat no ser un gran èxit de ventes, col·loca la cançó Fuck for ever, al número 4 de la llista de singles al UK.

Tot i això, la seva relació amb Kate Moss (que fa les veus a la Belle et la Bête i acompanya als Babyshambles durant la gira) el fan més present a la premsa rosa que no a la músical, sobretot desprès de l’aparició d’unes fotos on la model sortia fent-se una clenxa. Aquest fet provoca una de les periòdiques ruptures de la parella. Moss introdueix a Doherty al món de la moda (posa per Roberto Cavalli) i l’aparta una mica de la música. De fet, els Oasis els havien contractat per ser teloners seus a la gira britànica de 2005 però els fan fora perquè Doherty no pot arribar al primer concert del tour perquè estava a la festa d’aniversari del dissenyador francès Hedi Slimane. Malgrat tot, a l’agost de 2006 Babyshambles signa amb Parlophone (segell, entre d’altres, dels Beatles) i trepen el EP The blinding, que arriba al número 9.

Entre les influències literaries de Doherty apareixen George Orwell, Graham Greene, Baudelaire, el Marques de Sade, Oscar Wilde, Dickinson o Hancock. També referències a poetes com Albert Camus o Miguel de Unamuno, fruït, segurament, de les tardes de lectures quan estaba fent de sepulturero i dels seus anys d’estudiant model. Entre les musicals es troben The La’s, The Only Ones, New York Dolls, The Clash, The Paddingtons o The Smiths entre d’altres. Entre els seus hobbies esta el que és un gran fan del Queen Parks Rangers.

Finalment i malgrat les declaracions d’amor de Doherty, Kate Moss decideix finalitzar definitivament la relació (aquesta vegada sembla de veritat) mentre ell esta a una clinica de desintoxicació a Londres on es rumoreja que podria haver començat una relació amb una altra músic famosa pels seus problemas d’addicció a les dogues, Courtney Love (vídua del cantant de Nirvana, Kurt Cobain).

La “vengança” de Doherty contra Kate Moss es treure una fotos de la la model en roba sexy que apareixen a la portada del nou disc dels Babyshambles, Shooter Nation, que avui surt a la venda al Regne Unit.

El Racó gastronòmic: Pollo amb Coca-Cola

2007-10-01T08:25:00.000+02:00

Malgrat que molt (especialment un) es mostrarà reticent, us convido a tastar-ho, el resultat és sorprenent.

Ingredients:
Pollo (millor sense ossos)
Coke (normal, amb light no ho he probat)
1 sobre de sopa de ceba o de verdures

Preparació:
S’escalfa al forn a 210º. Es posa el pollo en una safata que pugui anar al forn i sigui fonda. S’hi tira per sobre la sopa de ceba/verdures, es cobreix de Coca-Cola i es posa al forn. Anar mullant el pollo que sobresurti del liquid pq no quedi sec. Sabreu que esta fet quan la coke deixi d’estar liquida i agafi la textura de salseta.

Consell del cheff: De vegades quan la fouki ja no és del tot líquida trec el pollo del forn i ho acabo a la paella. D’aquesta manera el pollastre es caramelitza amb el sucre de la Coca-cola i queda com un a costra daurada de puta mare. És aconsellable tenir pà perquè la salseta que queda és espectacular. I sense cap tipus de gust a Coke! com a màxim un rerefons de Kojak!

PD: Cançó dedicada a mitics

A la botiga d’animals

2007-09-26T17:15:00.000+02:00

Al 2003 apareixia als EUA una llista sobre els grups amb més èxit de la música de ball durant periode 1973-2003 i hi havia diferents sorpreses. Al primer lloc, estava la Madonna (segurament poc o res a dir), desprès la Janet Jackson (totalment discutible si es té en compte que és germana de qui és i que l’època que engloba aquest llistat hi ha tots els grups de la Motown) i en tercer lloc la Donna Summer (una raó més per cuestionar el segon lloc de la Janet). Al quart lloc van escollir els Pet Shop Boys, primer grup que hi apareix, i que és el millor supervivent (sense comptar retornos varios) del synthpop (pop de sintetitzador o technopop) britànic de finals del setenta i de la dècada dels vuitanta.

Neil Tennant (veus) i Chris Lowe (teclats) es van conèixer en una botiga de discos a l’agost de 1981. Venien de dos atmoferes diferents i això s’ha traduïnt en l’imatge del grup. Tennant és el dandy, intelectualoide i qui parla a les entrevistes, mentres que Lowe és qui va amb ulleres de sol, vestit informal i tan sols fa apunts. Tennant (North Shield 1954) va estudiar al St Cuthbert’s Grammar School a Newcastle, una rígida escola catòlica tan sols per nens on també hi va estudiar Sting. Allí va aprendre a tocar la guitarra i als 16 anys va formar el grup Dust. Al 1975 es va mudar a Londres per estudiar Història i va entrar a treballar com a adaptador de diàlegs per Marvel Comics i desprès en una revista de música Pop. Per contra, Chris Lowe (1959), provenia de Blackpool, d’una familia de músics i els seus gustos estaven més influïts per rock duur. D’adolescent va fundar una banda de heavy metal anomenada Stallion.

Malgrat provenir de dos móns diferents, a partir de 1981 van començar a treballar junts influints per la música que els agradava i el primer nom que van pensar posar-li al grup va ser West End, el barri on vivien. Al poc temps ja van adoptar l’actual en record a un amic comú que treballava en una botiga d’animals. A Tennant li va agradar en especial ja que li recordava el nom d’un grup de rap que ell escoltava…però no he trobat quin grup era.
Aquesta espècie de duo còmic va tenir el seu primer èxit amb la cancó West End Girls (octubre de 1985) que va arribar al número 1 del Regne Unit i dels EUA. Al març de l’any següent van treure el seu primer àlbum, Please. A partir de 1987 esdevenen un grup de grans èxits amb temes com It’s a Sin, que va ser guardonada per entitats com l’Exèrcit de Salvació ja que considerava que defensava els valors tradicional i atacava els pecats moderns. Aquell mateix any, tornen a tenir un gran hit amb la reversió del tema d’Elvis You’re always on my mind i comencen a tenir col·laboracions amb artistas allunyats del seu món com Ennio Morricone o Liza Minelli.

Pet Shop Boys no fa la primera gira fins al 1989, que trenca la costum del grup de no fer actuacions ni aparicions en públic; sempre s’ha dit que ho feien perquè es volien distanciar d’altres grups de l’època com Wham! (algú es va sorprendre quan George Michael va dir que era gay?), que oferien gran shows festius sobre l’escenari.
Als noranta, Pet Shop Boys es ja un grup de masses i al 1993 són la banda escollida per inaugurar el canal de la MTV a la Rússia post comunista; ocasió per la que van composar el Go West. Aquell mateix any publiquen el que seria el seu seté disc (Very) i també és l’any en que Neil Tennant surt finalment de l’armari desprès de gairebé una dècada de rumors i ambigüitat. L’altre Pet Shop Boy, Lowe, mai ha volgut fer declaracions sobre el tema malgrat que durant una etapa es va apuntar que tots dos eren parella.

Als discos dels anys noranta experimenten amb música brasilenya (Bilingual, 1996) aconseguint èxits com Se a vida é (amb un Tennant ja totalment "alliberat") i fent concerts a llocs impensables per la música electrónica com el teatre Savoy de Londres. A finals de la dècada, deixen una mica el grup al marge i es dediquen a feines de producció d’altres grups i proyectes com el musical Closer to Heaven, que malgrat ser durament criticat és un éxit de públic. Amb el canvi de mil·leni la banda segueix amb projectes com la banda sonora de El cuirassat Potemkin, un grans èxits (PopArt) o remesclant discos d’altres artistas com Madonna (la cançó Sorry, està mesclada per ells). El proper més d’octubre treuran a la venta el que serà el seu dinovè disc, Disco 4, el quart de la sèrie Disco que van començar al 1986.

The return is coming

2007-09-14T12:50:00.000+02:00

Música d'espera

Vacaciones santillana

2007-08-03T12:15:00.000+02:00

Ale, com en aquells estiu en que marxaves de vacances però t'omplien de deures d'estius (potser un dels invents més cruels de la humanitat), Rowlisblog marxa de vacances, tot i que el seu culpable (uséase jo), em quedo pringant a Barna amb els meus deberes Santillana, és a dir: a El 9.

Tornaré als examens de setembre, o als d'octubre, o amb l'anunci de la Vuelta al Cole del Corte Inglés (potser la campanya més desafortunada de la història però que els propis responsables no ho acaben de veure), o ...potser no torno, no ho sé. A tots, bon estiu i a la majoria, disfruteu les vacances i suplanteu en altres blogs.

PD: M'evito el moment desagradable de penjar una foto rollo winnies (pero meva) desitjant bon estiu.

PD: El jueves

2007-08-01T11:32:00.000+02:00

El millor és pendre-s'ho tot amb bon humor

The Economist

2007-07-31T23:37:00.002+02:00

Un text que m'he trobat d'una revista que parla d'un tema del que es va fer un post aqui fa un temps. És en anglès, no us faci mandra.

Spain

Lost for words

Jul 26th 2007 | MADRID
From The Economist print edition

The difficult search for a new anthem

THE naughty ditty that generations of Spanish schoolchildren have sung to one another to the tune of the national anthem is hardly respectful. The words refer, among other things, to the former dictator, General Francisco Franco, his mother and his buttocks.

That today's schoolchildren still giggle over this is due, in part, to the fact that Spain's national anthem no longer has any lyrics. A Francoist paean to the fatherland was dropped after the death of the Generalísimo in 1975 and was never replaced. So Spanish sportsmen and women have nothing to sing when they take to the field in their country's colours or win international competitions. Whereas others belt out their anthems, Spaniards can only tap their toes or hum along.

“It is not fair that our sportsmen can only sing along by going chunda-chunda-chunda or lo-lo-lo-lo to the anthem,” says an official from Spain's Olympic committee, which has asked Spaniards to come up with new lyrics. Thousands of proposals have been submitted, and the best three or four will be chosen in September. Parliament will then be invited to decide which should become the official words to the anthem. And that, undoubtedly, is where the problems will begin.

The very idea of putting words to the Spanish anthem, a jaunty tune known as La Marcha Real (The Royal March), is explosive. Exuberant patriotism is still considered suspect. Politicians in one of Europe's most decentralised countries expend vast amounts of energy trying to define how many “nations”, “countries” or “nationalities” exist within its borders. How can one come up with stirring patriotic words that will not offend those Basques, Catalans or Galicians who either do not want to be Spaniards or profess far greater loyalty to their region than to their country? The government of the prime minister, José Luis Rodríguez Zapatero, is steering clear of the issue for as long as possible.

So what would be acceptable to the vast majority of Spaniards? One clue comes in the winning entry to a competition run by the Telecinco television channel. This sings the praises of love, freedom, culture, Europe, the world, the flag and the constitution. One difficult word, however, was avoided altogether: España.

Més del jueves

2007-07-24T08:58:00.000+02:00

Que chapin Rowlis

2007-07-22T11:19:00.001+02:00

Inversió en infraestructures

2007-07-19T08:26:00.000+02:00

M'he trobat això per imperné. Amb la cautela de les coses que es troben a Internet, m'ha semblat, com a mínim, curiòs.

Summercase '07

2007-07-16T10:40:00.000+02:00

Malgrat que potser no sóc la persona més adient per fer-la (per l'intensitat amb que el vaig viure) m'atreviré a fer una valoració del Summercase. Ademès, sóc l'únic que te un blog multiusos i la meva oferta a col·laboradors externos sembla que ha caigut en saco roto. Comencem:

El lloc: Ja ho vaig pensar l'any passat en el Summercase '06, és gairebé inmillorable. És pel que haurà servit finalment el Fòrum, un lloc per muntar tinglados d'aquests per a grans multituds sense que això col·lapsi Barcelona tipus concert a Pl. Catalunya. És ampli, el so està currat i permet el joc aquest de "ara cap allí, ara cap allà", si t'agobies hi ha espais de més relaxt, gespeta, a les barres no has de fer cues molt, molt, molt, grans. Això sí, si hi vaig l'any que ve, buscaré un aparato d'aquells que et poses al turmell per comptar els kilòmetres que arribes a fer en una nit. Molt millor un festival "urbà" que no pas haver de plantar la tenda de campanya a Benicàssim. Que no hi ha lo de les dutxes? Bueno no, pero a casa i poder dormir allí, dinar tranquilament, fer siesta compensa (suposo) veure a 4 hippis dutxant-se en bimbes.
Els escenaris estan de conya al "costat" l'un de l'altre...Un "pero" podria ser l'escenari S, que segons qui toqui (cas de la PJ Harvey o de Jarvis Cocker) s'omple massa i l'ambient a dins es gairebé irrespirable, però com vàrem comentar amb Joan, potser ho demanen ells mateixos perquè so estigui més controlat, més unió amb el públic....

La comunicació: En principi està ben comunicat. Malgrat que el metro no anava i de jaques que es tiren sobre el tramvia, tens metro, bus, tram, taxis i em sembla que tampoc costa tant trobar lloc on aparcar. Ara, algú hauria de dir a l'Ajuntament que seria un gran tema que hi haguès servei de transport públic durant tota la nit durant el festival, ja que al tornar es quan es va provocar el drama.

Preus: em prinicipi no em va semblar car el preu que vam pagar el Festipack vist els concerts que vam veure i la qualitat que hi havia. Sí que ho eren els 86 euros de l'entrada d'un dia a guixeta, però es allò de "Ah! haver espavilat abans". Ara, el que era excesiu eren els 3 euros la birra/aigua, ja que has de passar per l'aro pq no et deixen entrar ni begudes ni menjar. Els 4 euros l'entrepà és una mica car però comparat amb l'aigua és més normal. Ah! podia haver algu del bar que parles català? seria un detall...

Neteja / lavabos: Bueno...al final del dia allò era un camp de batalla, però suposo que és el més normal en aquest tipus de coses.

Gent: moderneo, hooligans i periodistes fent entrevistes cantant i fer cantar.

Concerts: No sé si milloren el de l'any passat pero m'ho vaig passar molt bé. Vaig començar divendre amb la Lily Allen que va ser divertida i amb una secció de vents molt ballable (pena que no parès de fer comentaris anti-Bush que no venien a cuento i nomès serveix per fer-se la més wai del molt en plan "sóc artista, sóc compromès, sóc anti-Bush), desprès la PJ harvey (a mi no m'acaba de fer el pes però a la gent que li mola es veu que va estar genial), Arcade Fire (no el vaig poder catar massa), Bloc party (molt wapo la part que vaig estar) i Scissor sisters, del que nomès vaig sentir un parell de cançons mentre marxa però que m'imagino que devia ser divertidet.
Dissabte vaig fer James, que va estar de conya, desprès a Jarvis Cocker (impressionant ell i enorme The Eye of the Tiger per cloure el concert), Jesus and Mary Chain (van estar bé), la OMD, una de les grans i millors sorpreses del festival (almenys per mi); Kaiser Chiefs, bé en la seva línea, és el que m'esperava, una estona de disfeis a Riotous Rockers (estaven punxant Blue Monday) i de mirant des de la barrera el superfestival que els Chemical brothers estaven fent a l'escenari E.

En definitiva, gran sensacions d'un gran festival pero que em temo (espero equivocar-me) que en dos o tres edicions, l'entrada començarà a costar un pastizal o acabarà morint d'èxit per excès de públic.

PD: Haguès posat fotos per fer l'artícle més visualment agradable a la lectura en comptes de mazagote de text...però no he trobat res digne.

2007-07-07T17:15:00.000+02:00

Racó gastronómic: Pollastre i arròs amb curry (no sé perquè però no em deixa titular els articles)

Feia dies que no actualitzava el blog però com deia a l’anterior post actualment no és una de les meves prioritats. Tot i això no m’agrada, malgrat que la “competència” fa el mateix, passar massa dies sense escriure-hi alguna cosa. Així doncs avui algo rapidet del racó gastronómic: Pollo i arròs al curry

Ingredients (depenent de les persones que sigueu seràn més o menys, allà vosaltres)

Pollo
Arròs
Curry
Aigua
1 pastilla d’avecrem
Oli

Posses una cassola de fang (suposo que es pot fer en d’alguna d’altre però desprès us explico el perquè de fang) tires un raig d’oli, no massa tampoc. Quan l’oli sigui calent i poses el pollastre. Es recomenable començar-lo a daurar pel costat de la pell perquè deixi anar greix i per això no fa falta massa oli. Paral·lelament, es calenta l’aigua fins que bulli i s’hi tira l’avecrem perque s’hi desfaci. El millor és que sigui una pastilla de caldo d’au (per allò que es cuina pollastre), pero una de verdures o una normal tampoc crec que sigui dolent.
Un cop el pollastre ja sigui rostat, s’hi tira l’arròs i es deixa una estona perquè es dauri. Desprès s’hi afegeix el curry segons gustos (a mi m’agrada i n’hi tiro una bona cullerada) i pocs segons desprès s’hi va afegint el caldo procurant que sempre que caigui a la cassola estigui bullint, fer-ho cullerada a cullerada. Quant de caldo? Bueno, normalment per fer arròs és sempre el doble de caldo que d’arròs, pero considerant que hi ha pollastre potser en posaria un pel més. Tampoc cal que el pollo nedi en el caldo. S’ha de deixar bullir un minut o dos (a ojo) i desprès posar la cassola al forn (d’aquí que hagi de ser de fang). No cal posar sal ja que normalment les pastilles d’avecrem ja en porten.
Jo poso el forn a uns 200 graus i el temps és fins que tota la mescla s’hagi begut el suc. Es treu del forn, es tapa amb drap, es deixa reposa uns minuts (2-3 màxim) i a taula. El resultat, pels que us moli el curry, és ooooooooOOOOOOOO. Proveu-ho.

Ah! aquesta setmana em llançaré i experimentaré amb el Pollo amb Coca Cola. Si algú té ganes de tastar-lo amb mi, que m’ho digui i ens pillarà mal de panxa als dos junts. Si nó, ja us comentaré els resultats per aquí en un altre post.

Prioritats

2007-06-29T12:21:00.000+02:00

La vida moltes vegades és una qüestió de prioritats. Una qüestió d'interesos i d'eleccions: m'en vaig a dinar o acabo la feina per no fer-la per la tarda? Em foto una copa més i a reventar-ho tot o m'en vaig a casa i demà em llevo amb el cap normal? Pillo un troç més de chuletón de Manolo o intento que la meva línea no sigui més curva del que ja és?... És qüestió d'escollir segons uns interesos i unes prioritats. On vull anar a parar? Doncs que la darrera setmana aquest blog no ha estat, ni de lluny, una de les meves prioritats i d'aquí que no hagi actualitzat res. Vol dir que ho serà a partir d'ara? mmmmmmmm.....ho dubto. Realment mai ha estat una cosa prioritaria, però tractaré no deixar entre post i post tant de temps malgrat que a partir de dilluns serà dificil ja que m'incoporo a una feina mitja jornada com una cosa més que ocuparà el meu temps. Tornen els horaris, però ja treuré temps d'algún lloc per aquells que es segueixen interessant per les informacions i opinions totalment prescindibles.
Vull fer una petita ampliació a la crítica que començava al darrer article. Ja sé que seré criticat, però quin pedaso grup que és Antònia Font. Potser és la fe del converso (per allò que era un grup que em fotia mandra) o potser que el meu estat d'ànim actual em fa més receptiu a les seves lletres i melodies festives i dolces (que no empalagoses), però estic descobrint un grup que crec que realment val la pena. Us ho dic en serio. Jo de moment no paro de posar-me tres dels seus discos: A Rússia (2001), Alegria (2002) i Batiskafo Katiuscas (2006).
De la mateixa que quan vaig escriure sobre el Com anar al cel i tornar del Pets vaig apuntar que no aniria a cap concert, d'aquests no ho descartaria. No sé, potser tot plegat és l'eufòria del moment, però crec que no.

De vegades fa mandra

2007-06-21T12:18:00.000+02:00

De vegades m’ha passat que em recomanen un grup o que sents parlar molt d’ell però que et fa una mandra terrible escoltar-lo. Em va passar amb Pixies, que ja sabia que eren mítics, però que em fotia pal escoltar-los fins que em vaig baixar un The Best Of i em van agradar. Em passa amb Inspiral Carpets (Pedrito, aquell CD que em vas regalar encara està junt amb el de Ska-P, omplint-se de pols ja que mai l’he escoltat) i m’ha passat amb varios grups i cantants més...

La darrera vegada que m’ha passat a estat amb el Rufus Wainwraight (o wainwous, o wallsworlds o wuainbright o com sa digui) i amb Antònia Font. Del primer vaig sentir per primera vegada d’ell al Summercase de l’any passat:

-Anem a veure Rufus Güaiswiash – em van dir
- A qui?
-Al Rufus. No el coneixes?
-Ni puta idea
-Ah, doncs està de puta mare, ja veuràs

Bueno, al concert vaig durant un cinc minuts màxim. Estava a reventar de gafipastis (AKA moderneo) i hi havia un paio sobre l’escenari amb un pianillo rollo canta-autor torturat i no li vaig saber veure qué tenia d’especial.
Desprès de llavors he sentit a saco de critiques positives del paio aquest fins al cap de gairebé un any desprès m’he baixat dos CD del tal Rufus pensant “Collons! Deu ser un crack el paio aquest i jo m’el estic perdent”. Dos bé, desprès d’escoltar el Want One i el Want Two, em vaig donar compte que la meva mandra a escoltar-lo estaven més que justificades. Algú em podria explicar que té de bo, de nou o de sorprenent aquest Rufus? Melodies sense cap tipus de gràcia, veu sense personalitat ni caracterítica especial....quin conyàs de paio!!! (això és, obviament, opinió personal)
Desprès del fracàs absolut del Rufus estava molt més reaci a escoltar l’altre grup que tenia pendent i que em feia mandra: Antònia Font. D’aquells mallorquins també sempre n’havia escoltat crítiques molt positives i que la seva música estava molt bé i que era bastant diferent al que es venia fent per aquí (diferent, però, no vol dir millor). Bé, finalment he fet el cop de cap i m’he baixat el Batiscafo Katiuskas que és el darrer disc que han tret. Aquest cop també he tingut una sorpresa tot i que positiva. Realment es podria dir que m’han agradat.
En aquest cas sí que són molt diferents (en l’aspecte positiu) al que es venien fent aquí (dic en música en català...o balear o com ells li vulguin dir en aquest idioma que no en tinc ni idea). Si m’apures també és molt diferent a lo que habitualment es coneix com a indiepop que es fa en castellà i que jo hagi sentit. El que proposa Antònia Font és un pop amb melodies molt treballades i amb lletres referències còsmiques i íntimes (és a dir, que canten sobre astronomia i sentiments). En les seves cançons aporten tocs sinfònics pero que no queden gens pretensiosos: no com el típic grup que treu dos discos i desprès pretèn fer un concert al Palau de la Música acompanyants d’un quartet de corda i un altre de vent.

No vull comparar-ho-los amb ningú d’aquí ho de fora ja que passo que apareixin els talibans de sempre que critiquen sense haver-los escoltat simplement perquè no tenen anglès de York ni opten els Brit Awards (sí, ho dic per tú, no en tinguis cap dubte). Així que nomès dir que supereu la mandra que jo també tenia a escoltar-los i proveu-ho. Potser us agrada i tot...jo ja estic provant amb la resta de discos que tenen.

Bon dia de la música a tots.

PD: Sí. Article del Rufus i dels Antònia Font el dia que els Stones toquen a Barcelona. I que? Sempre hi haurà temps per un post sobre Sus Satánicas Majestades

1000 entrades

2007-06-19T17:49:00.000+02:00

A punt de les 1000 entrades.

Gràcies a tots per fer-ho possible

Keep on rowling!

Caça major

2007-06-18T12:22:00.000+02:00

Ara que ha passat el que havia de passar (malgrat que crec que molt culers hem tingut un cuc a la panxa durant molts minuts) m’ha passat pel cap una expressió de Ferran Monegal que sempre usa en el seu programa. Una cosa com “sempre s’ha de disparar cap a munt, som de caça major, no de matar pardalets”. És a dir, apuntar als que manen i no als de baix.... Clar, “els de baix” , al Barça, són paios que, el que menys, deu cobrar 1 mil·lió d’euros de nònima a l’any, pero crec que l’article de l’altre dia podria quedar coix si no es fa caça major. Comencem de baix cap a dalt.

Banqueta: ja apareix al darrer artícle. Nomès recalcar que els membres de la direcció tècnica ha de ser capaç de liderar el vestidor, gestionar egos i imposar una disciplina professional als mètodes de treball. Una manera podria ser “traslladar” els entrenaments de l’equip a la Ciutat Esportiva Joan Gamper, de què serveix sinó? El camp de la Masía serà molt bonic però la ciutat esportiva s’hauria de convertir en una espècie de CAR, no nomès del primer equip, sinó també de les seccions. Nomès recordar que els horaris dels entrenaments al Blaugrana va ser un dels motius del “pique” Pesic - Valero Rivera, que va acabar com va acabar.
A la ciutat esportiva els equips podrien treballar més intensament lluny de mirades d’aficionats i de la premsa que no podria “desestabilitzar” amb imatges d’aquelles de “tal no ha mirat a tal, o tal no s’ha saludat amb l’altre”. Això sí, a la premsa, totes les facilitats: sala de premsa còmoda, zona mixta per parlar amb jugador i fer entrevistes, autocars Camp Nou- Ciutat Esportiva i moments de poder registrar imatges i fer fotos. Máximes facilitats però també recordar una de les màximes periodístiques no escrites: “busca’t la vida”.

Direcció esportiva: La 2006-2007 ha estat la primera en la que Txiki ha assumit plenament la direcció esportiva. Vol dir que hauria de marxar? No. Segur que tots nosaltres ens vam il·lusionar amb Zambrotta, Thuram i Guddy com a recanvi de Larsson. Tot i això el balanç de la seva feina d’aquests 4 anys no ha estat del tot positiu. Si ens guiem per allò dels qui ficha a qui, la dupla Beriguistain-Rijkaard queda bastant per sota de feina de Rosell. Ezquerro, Maxi, Albertini...no es podem comparar amb Deco, Ronnie...tot i que Eto’o tampoc es pot comparar amb Belletti. Aquest estiu s’haurà de fitxar i força. En principi no hi haurà casos com la Juve on es pugui “pescar” algo, ni tampoc euforia post Champions de renovacions injustificades (Belletti), serà l’oportunitat de veure qué passa...per mi, la darrera oportunitat.

Ademés de les altes, també s’hauràn de negociar les baixes, que n’haurien de ser varies. No es poden permetre altres casos com el de Saviola. També entrar a sancionar actituts que desgastin el grup, ja sigui faltant a entrenaments o fent declaracions incendiàries.
Un altre repte de la temporada 07-08 serà veure qué es fa amb el futbol base. Sembla que s’en ocuparà Guardiola. Molt culer i molt mític, però sense cap tipus d’experiència en un moment on no poden haver més errors. Hi ha perill de cremar-lo en una sola temporada si la cosa no va bé, l’aposta és arriscada.

Directiva: Hi és? El anar deixant fer ha estat un dels errors de la temporada. Al no sortir al pas dels problemes que hi ha hagut ha estat una cosa que ha fet crèixer el mal ambient i, fins i tot, desacreditar a l’entrenador. I es veu que al balonmano ha passat una cosa semblant. I parlant de seccions potser s’haurien de cuidar una mica més. Que ningún directiu viatgi a Vitoria quan la secció de bàsquet es juga l’Eurolliga és un fet bastant greu. Més si és l’equip a més pressupost d’Europa i que és possible que et salvi la temporada al del club. Si has d’anar al Palau i aguantar una pitada, hi vas i llestos. Nomès et pitaràn al principi ja que el partit serà prou important com perquè la gent sudi de tu.

Segurament m’he deixat mil i una cosa...s’admenten comentaris i discrepancies (si és que algú s’ho ha llegit tot...que ho dubto). Ah! critica del Barça desde el Rowlisblog!

Los Señores del Mar

2007-06-13T08:35:00.000+02:00

Cuando la temporada de crucero ya ha empezado a rodar empieza una competición diferente. Un competición sin ganadores ni vencidos. Sin tecnología. Sin trampa. Sólo barco y tripulación ante el viento y el mar. Llega el momento de la vela clásica, cuando navegar se convierte en un arte.

Son dos los eventos los que levantan el telón a la temporada de vela clásica. La prestigiosa Antigua Classic Yacht Regatta, que concentra la flota americana en el Caribe, y Les Volies D’Antibes que abre el circuito de vela clásica en el Mediterráneo en 2007.
La Antigua Classic Yacht Regatta tiene una historia peculiar. Corrían los años 60 cuando el incipiente negocio del chárter floreció en la Caribe. El English Harbour Antigua era un foco de embarcaciones que partían a explorar el caribe con los turistas y al final de cada temporada de chárter los barcos competían amistosamente a ver quién era el primero en llegar a Guadalupe. De esta manera en 1967 nació la Antigua Race Week que durante 20 años cerró la temporada de negocios. En 1987 el abandono de los antiguos barcos de madera por otros más grandes y más cómodos para su uso en chárter hizo que la regata ya no tuviese sentido por lo que esta llegó a su fin. Un año más tarde y debido a la nostalgia hacia aquella regata primeriza el Capitán Uli Pruesse organizó una reunión a bordo de su Aschanti of Saba con otros patrones de barcos clásicos y en ese mismo 1988 nacía la primera Antigua Classic Yacht Regatta con siete barcos participantes exclusivamente clásicos.
A partir de entonces este evento ha ido creciendo en importancia y participantes y a partir de la segunda mitad de los noventa la prueba no baja de los 50 o 60 inscritos en cada edición. Uno de los mayores logros conseguidos en Antigua fue en 1999 cuando se consiguió organizar la primera regata en 60 años entre dos Clase J de la America’s Cup de los años 30. También fue en Antigua dónde creó la clase “Espíritu de la tradición” con modelos nuevos pero construidos siguiendo parámetros clásicos y que hoy es aceptada en todo el mundo.

En 2007 no ha sido una excepción y una multitud de modelos han navegado hasta el Caribe para unirse a la flota de la Antigua Classic Yacht Regatta. Con bandera americana, caribeña, inglesa o, incluso, de Nueva Zelanda nadie ha querido perderse una de las regatas más bellas que se pueden encontrar en el calendario.

Volies D’Antibes

Durante el invierno los grandes barcos clásicos suelen desaparecer de los embarcaderos para pasar la época de frío a buen recaudo. Los trabajos de mantenimiento y de reparación de la delicada madera con qué están hechos estas piezas de artesanía duran muchos meses y la fría agua del mar y la humedad no les hace nada bien. Es la época en qué las capas de barniz y las horas de lija son el día a día de unos clásicos que no volverán a izar sus velas hasta que lleguen y soplen los vientos estivales.
Por esa razón la llegada de los temporada de clásicos del circuito Panerai Classic Yachts Challenge es una gran noticia. Y esta temporada se abre en el sur de Francia, en la costera localidad de Antibes Juan-les-Pins entre, Cannes y Niza, en plena Costa Azul.
Hasta Antibes navegaron la flota europea de barcos clásicos que se enfrontaran en este 2007. Fue la ocasión idónea para verlos recién salidos de su reposo invernal en todo su esplendor. Relucientes sin que las millas de la temporada hayan hecho mella en sus perfectas lineas.
En Antibes compitió una selección de los barcos clásicos más impresionantes que existen en distintas clases: Vintage (construidos antes de 1950), clásicos (antes de 1976), los de la clase Métrica (6 metros, 8 metros, 12 metros y los competidores de America’s Cup entre 1958 y 1987) y los de Espíritu de Tradición. Durante toda la regata se respiró un gran ambiente de camaradería que se vio incrementado por la sensación de inicio de curso y reencuentro de muchas tripulaciones.

Los cinco días de Les Volies D’Antibes estuvo dividida en dos tipos de competición. Para las clases métricas se compitió en formato Macth Race que permitió ver impresionantes duelos entre antiguos Copa América que reverdecieron sus antiguas cualidades en este formato. Para las demás clases se dio la salida en formato de regata costera que, que fue más bien un desfile de estos clásicos del mar, en los 23 kilómetros que separan Antibes de Juan-les-Pins. Todo esta competición se desarrolló en un gran ambiente festivo que hace creer que este Panerai Classic Yachts Challenge 2007 va ser uno de los grandes espectáculos de la temporada.
La próxima parada del Panerai Classic Yachts Challenge en la localidad italiana en Argentario para la flota mediterránea y en Newport para la americana.

Fotografías: http://www.antiguaclassics.com/ y http://www.voilesdantibes.com/

Una proposta pel Barça 2007-08

2007-06-10T21:26:00.000+02:00

Ara que gairebé la temporada ja ha acabat crec (jo no sóc ningú per dir-ho, però mira...) que s’haurien de pendre algunes mesures perquè no torni a succeïr el d’aquesta. Independentment que el Mallorca fagi algo de profit al Bernabeu i el Barça golegi al Nàstic considero que s’han de pendre decisions perquè el d’aquesta temporada no torni a passar.

Llista d’altes i baixes Porteria: Quedar-se amb Valdés i plantejar-se un recanvi per Jorquera. Tants anys sent el número dos i sabent que no seràs el titular pot afectar al cap de tothom. Es podria buscar a algú veterano per casos excepcionals quan Valdés no poguès jugar.
Defensa: Em quedo amb Zambrotta, Puyol i Thuram. Parlaria amb Márquez per saber si té el cap per competir al màxim nivell i oblidar-se de coses personals. Donaria la baixa a Gio (mersi per tot), Belletti (mersi per St Denis), Silvinho (mersi a seques) i amb Oleguer potser m’el quedaria en cas de moltes, moltes urgéncies...no crec que es queixès en excès per estar a la banqueta o no estar convocat. Pillaria dos laterals i un central, Puyol no pot estar per tot i sempre, i Thuram té l'edat que té...

Mig camp: Deco, Xavi i Iniesta are in. Motta out (ja són moltes les oportunitats, xato) i dubtes amb Edmilson. Faria falta un bon stopper i anar pensant en un recanvi per Deco (més val ser previsors).
Davantera: Aguantar els REM sempre que es pugui. Si Eto’o marxa s’ha de pensar en un recanvi amb garanties. Ezquerro, Saviola, Guily i Maxi López (que torna) fora. A Guddy potser l’aguantava si accepta el seu rol (que l’ha acceptat aquest any). Per cobrir les baixes jo potser confiaria amb Giovanni i Bojan. Els titulars están més que clars i prefereixo confiar en un xaval amb ganes i que diuen que són bons a la banca, que una mediania tipo Ezquerro...ademès, no jugarien a Tercera amb el Barça B.
Banqueta: Aguantar a Frank, però que solucioni el que ha de solucionar per estar per la seva feina. Buscar un substitut a Neeskens o Eusebio. Nomès amb bon rollo no gestiones a persones que són nens mimats carregats de pasta, qualsevol persona que es dediqui a la docència ho podria dir.
Pretemporada Desprès de les altes i les baixes el que s’ha de fer és una pretemporada racional. Sembla que lo de les gires és innegociable, però han de primar aspectes esportius en el moment de planificar la temporada que no pas els econòmics. L’exemple d’aquest any ha de fer reflexionar. La Galaxia Florentino es va començar a trencar quan van veure que no nomès amb talent es guanyen els partits.

Treball diari Disciplina, disciplina, disciplina. Considero que la feina d’un futbolista és jugar a fútbol o preparar-se per fer-ho de la mateixa manera que la d'un abogat és exercir o la d'un metge és curar gent. No és casualitat que els futbolistes que venen d’Itàlia (selecció campiona del món, lliga del equip que ha guanyat la Champions) o Anglaterra diguin que aquí es curra poc. Proposo una “jornada” de sis hores al dia. Començar a les 11 (uy sí, que madrugón) fins les 14, dinar al club amb dieta controlada, siesta o play i desprès de 16h a 19h.
No cal que siguin 6 hores de físic. Es poden repartir amb entrenament, sessions tàctiques, gimnàs, video... que molts jugadors ho considerarien aburrit? Bueno, jo també considero aburrit escriure sobre aire acondicionat i ho faig a 40 euros la peça...qué hi farem? és la meva feina no?
Fora d’aquests horaris (que gairebé qualsevol mortal signaria amb els ulls tancats) és temps per fer el que vulguis. Vols sortir? surt. Vols beure? beu...ara, el dia següent a les 11 al curro...no seràs el primer en portar un “casco” enorme a la feina ni aguantar els tembleques. No serveix de res currar desprès de la derrota (l’equip estava entrenant el diumenge al matí, els vaig veure a l’anar al Palau) per fer veure lo "afectats" que estan, això és conseqüència d’una rutina... Els compromisos de publicitat (dels que els club també es beneficia per tema drets d'imatges) no han d'interferir en excès. Fixar un màxim "d'hores perdudes" per jugador a la setmana, al mes, ...
També crec que seria convenient un règim disciplinari intern, si es que no hi és ja. Arribar tard de les vacances (mai ho he entés això, si compres un bitllet per un dia el tens per aquell dia...mai m’ha passat arribar 3 o 4 dies tard a mi) o a l’entrenament podria ser castigat pel club...es poden buscar fórmules que no sortissin als diaris. Obviament, sortides de to davant de la premsa que trenquin el règim intern no haurien de caure com si no passès res. Si no tens cap com per veure-ho, el club et pot destinar a algú per fer-ho.

La mujer del César además de ser casta ha de parecerlo. No cal que siguin col·legues, peró almenys semblar-ho quan els "pesats" de la premsa (responsables de la seva fama) siguin davant. Totes aquestes coses han de servir per finiquitar el que s’ha conegut com a autogestió. Si et diuen “fes el que vulguis” o “fes el que creguis”, has de ser prou responsable com que allò que “vulguis” fer no afecti en allò que “has” de fer. Que ha funcionat bé dos anys? Cert, però, ens hem d’esperar un altre any per si empatem dos a dos en el funciona o no funciona?
Considero que si s’apliquessin aquestes mesures (o alguna d'elles) no crec que passessim els apuros que s’han passat aquest any. Passi el que passi diumenge que ve.

Zoci (i patitzant) nº 68.036

Que va passar ahir?

2007-06-08T01:55:00.000+02:00

Entrades d'ahir al Rowlisblog (feu click sobre l'imatge per veure-la en gran)

Gràcies a tots per fer-ho possible

Himno busca letra

2007-06-06T23:42:00.000+02:00

Llegeixo horroritzat que s’ha pres la decisió de posar lletra a l’himne d’Espanya. Horrotitzat no pel fet de posar la lletra, que me la porta ben fluixa, sinó del procès que comportarà això i les conseqüències que s’en derivaran. M’explico:

La petició va sorgir del Comité Olímpic Espanyol i ha estat ràpidament adoptada pel PP que vol liderar la iniciativa al Congrés dels Diputats perquè es creï una comissió i que això tiri endavant ja. Perquè tanta pressa ara de cop? Eurobasket aquest estiu a Madrid i que La Roja pot guanyar? Nou Mundial per Fernando Alonso?...? Pel que es veu hi ha una certa enveja sana (o insana, ves a saber) al veure les aficions i les seleccions d’altres països cantant al unísono himnes com la Marsellesa, el God Save The Queen (que no es oficial) o les Barres i Estrelles, i el diari esportiu Marca ja s’ho ha pres com una cosa pròpia. El PSOE ha dit que no està en contra de fer-ho sempre que s’arribi a un consens.

Consens? En una cosa d’aquestes? JA! Per tal d’inspirar a possibles lletristes es pot mirar qué diuen d’altres himnes nacionals. Molts d’ells parlen de llibertat, d’honor i, en molt casos, de supervivència davant d’un enemic exterior. És el cas de la Marsellesa que es va escriure en el moment històric que es va escriure, quan a la França revolucionaria li estaven donant canya per tots els costats. O, sense anar més lluny, de Els Segadors. Estrofes com “Endarrera aquesta gent, tan ufana i tan superba...” no és precisament un himne hippy...

Podria la lletra del himne espanyol seguir aquests paràmetres al segle XXI? O seria un himne recordant les “grandezas” d’Espanya? Grandeses històriques? El Cid? Los Reyes Católicos? Carlos V? El Imperio donde no se pone el Sol? La Transició? ¿La grandeza de la nación española? Ademès, un himne de tots els espanyols (de bien, per suposat) no hauria de tenir estrofes en tots els idiomes de l’Estat. O nomès hauria de ser en la llengua de Castella? Us imagineu un himne amb una estrofa en català (o valencià, o balear, o rowlià), en euskera o en bable cantada per un paio de Salamanca? I la religió? Es pot parlar d’Espanya sense mentar l’Església Católica i el cristianisme? Recordar nomès que ja es volia parlar del cristianisme al text de la Constitució europea. Consens? JA!

Però, per un moment, posem-nos en un escenari on la proposta surt endavant, es fa una lletra i s’aprova. Desprès imagineu-vos l’escena aquella de les seleccions on pasen la càmara un per un. Aquell moment on més d’un se li posa dura veient escenes tan lamentables (per mi) com la de Raul mirant ves a saber on. Tots cantant al unísono. Tots menys un. Que no canta. I que doni la casualitat que sigui català o basc... uy uy uy...
Si al Xavi l’han volgut deixar a parir perquè diuen es gira el mitjons quan juga la selecció perquè no es vegi la bandera rojigualda qué podria passar ara? Al jugador amb nacionalitat francesa Karembeu ja el van deixar a caldo perquè ell, que és de Tahití (crec), no cantava la Marsellesa quan jugava amb la selecció i França se suposa (se suposa) que és un exemple de plurinacionalitat. Qué passaria aquí? La afición de la Roja animaria igual a un jugador que no vulgui cantar l’himne pels motius que sigui?

Recordeu com (part, d’acord, segur que era una part, segur) de l’afició espanyola va ser tan cafre com per xiular l’himne de França al passat Mundial? I dic afició espanyola perqué van ser els únics a fer-ho, tot i que a Catalunya també s’ha xiulat l’himne espanyol mil·lers de vegades, pero no era per motius de rivalitat esportiva...Pero segur que en un partit Catalunya-Espanya al Camp Nou xiularien l'himne espanyol (de cafres n'hi ha haver a tot arreu).
En fi, sento el rollo però com això de la lletra de l’himne surti endavant tenim enfront una etapa molt molt i molt casposa d’aquelles que, a mi, em foten por.

Daft Punk

2007-06-05T21:02:00.000+02:00

Sense cap dubte el concert que més em va sorpendre (positivament) del Summercase de l'any passat. El pitjor (en negatiu) va ser el de New order, potser massa expectatives. Pero van fer un concert de merda, sense ganes i esperant als bisos per tocar els mitos (Triangle Love bizzarre, Blue Monday i el Love will take us apart dels Joy Division) i que la gent marxes contenta.

Em fa pal escriure una bio o algo per l'estil, així que qui en vulgui saber per que consulti la Wikipedia (http://en.wikipedia.org/wiki/Daft_punk). O viquipèdia com ho pronuncien els burros de la Tele 3... no s'ha de catalanitzar tot...de fet, els noms no s'haurien de traduir (opinió personal, i per tant, prescindible).
Nomès dir que el concert del duet de house parisí (expressió molt informativa i periodísticament molt suada) va ser realment espectacular. Suposo que al Youtube (que a TV3 ho deuen traduïr com a llutuf o jutup) es poden trobar videoclips (molt recomenables el de Around the World i de Da funk) que segur que no mirareu.
No sé si ho fan sempre, però a la gira de 2006 van muntar aquesta espècie de piràmide de luz de color des d'on punxaven (veure foto). El que si que es veu que foten sempre és anar amb aquests cascos tipus mecànic de F-1 i la posada en escena és tremenda. Segur que molts es mostraran escèptics sobre el qué pot donar de sí un concert de música electrónica (al mateix Summercase també hi va anar Fatboy Slim i també va estar molt bé) que ho diferencii d'una sessió de DJ en una discoteca...el tema és anar-hi...i al Summercase '07 sembla que vindran els Chemicals brothers (pronunciat los Chémical a Cornellà), serà una bona ocasió per veure-ho en directe.

Fondre's

2007-06-04T18:33:00.000+02:00

La vaig olorar abans de veure-la arribar. Aquella olor de vainilla i d’alguna cosa més que mai he sapigut però que és tan seva. Va ser com si alguna cosa colpís els meus sentits abans que arribès per dir-me: “Eh! espavila. Desperta. Ja és aquí”. Em vaig aixecar amb un to gairebé protocolari. Dos petons, però sense atrevir-me a buscar les rodalies dels llavis i no pas la galta, que es on vaig finalment reposar-los. Realment la por em pot. No sé com reaccionaria, no vull avergonyir-me. No en aquestes alçades de la pel·lícula.
-Ei! que tal?
-Tot be. I tú?
-Tot bé.
I ens fonem entre la multitud...

Norma Jean

2007-06-01T18:32:00.000+02:00

Ah! Bueno....i avui també Norma Jean Baker, Marlyn Monroe, hauria complert 81 anys si la CIA no s'el haguès cargat per estar liada amb en JFK.

Happy Birthday to you (White Album's version)

2007-06-01T15:50:00.000+02:00

Pel que es veu avui fot 40 anys que es va publicar el Sgt Peppers dels Beatles. És a dir l'1 de juny de 1967. No faré un article sobre el tema ja que gairebé posaria el mateix que surt a tot arreu, inclòs als 4 diaris gratuïts. Tot i això nomès dir que és un dels discos imprescindibles que s'han de tenir, el primer que van fer sabent que, en aquella època, no es podria tocar en directe i en el que es diu que Macca ja estava mort. En fi, un "discasu"....tot i que el meu preferit és, i seguirà sent, el White album.

Sense prejudicis

2007-05-30T23:38:00.000+02:00

En la darrera setmana he sentit dues entrevistes a la radio a en Lluis Gavaldà i a en Joan reig, vocalista i bateria dels Pets. I és que el grup está de promoció del seu 12 disc, Com anar al cel i tornar, que es diu d'hora això de dotze discos en 20 anys de carrera.

A les dues entrevistes es deixava molt bé el disc i es destacava l'evolució que ha patit el so de la banda. I és que -i això és una opinió personal- crec que els Pets és l'únic grup dins d'aquella corrent de Rock català de principis dels 90 (una denominació que agrupava propostes tan dispars com el pop de Sau o el rock dur de Sangtraït), que millor ha sapigut "envellir". El so del Com anar al cel i tornar és totalment sorprenent per aquells que, com jo, vam sentir les primeres èpoques de Tarragona mesborrona o Jo vull ser Rei.
Les dotze cançons del disc destil·len un so que no és envejable a algunes bandes britàniques. Amb això no vull dir que s'els hagi de donar un Brit Award, sinó que es un disc molt, molt digne que segurament no anirà més enllà d'això perquè ha estat escrit per un grup que es diu els Pets i canten en català del camp de Tarragona.
I aquest fet fet m'ha fet reflexionar ja que segur que ens miraríem amb millors ulls una banda que es diguès The Barf (El Vòmit) o The Tits (Les tetas) i que cantés en anglès amb accent de Newcastle, de Cardiff o d'un poblacho perdut a Australia.

El so d'aquest disc barreja un pop melòdic en balades que pot recordar (abans que algú s'em tiri a la yugular recordar de "pot" és un condicional) a Belle & Sebastian o un brit pop a les més mogudetes on han introduït violins. I amb això no vull dir ni que siguin Oasis, ni Coldplay ni comparar-los ni res de res. Tan sols estic parlant del so de la seva música i qué em recorda a mi. Sense cap tipus més de pretencions ni sol·licitar cap tipus de premis o reconeixements.
No sé, tampoc crec que vagi a cap concerts d'ells (vaja, segur que no), pero crec que val la pena escoltar-lo sense els prejudicis dels seus inicis musicals, el seu nom o que no cantin en anglès sinó en català de Constantí.