Orientalismes

No recordo la primera vegada que vaig anar anar a menjar en un japo. En canvi sí la primera que vaig anar a un chino. Va ser en un que hi ha (o hi havia) al capdamunt del Passatge Forasté, gairebé tocant al Passeig de Sant Gervasi. No recordo el que vaig menjar però el que és segur és que devia causar una bona sensació a la familia ja que, a partir de llavors, el menjar xinès va entrar a formar part de la nostra rutina. Anàvem a un que estava (o està) al Carrer Marià Cubí amb Aribau. Era una cosa curiosa: hi havien dos restaurants xinesos un al costat de l’altre. Nosaltres sempre vam suposar que compartien cuina però per si de cas, entràvem al de la dreta. Hi anàvem tant sovint que fins i tot la velleta que agafava la nota ja sabia que demanaríem, en el meu cas Wangtun frito i cerdo agridulce (desprès vaig passar-me al pato con limón), i quan espaiàvem una mica més de l’habitual la nostra visita sempre li soltava al meu germà i a la meva germana “uy! cuando ha clecido”. A mi ni aigua... coses de ser el del mig.