About the Gin & Tonic

Un amic em comentava l’altre dia que el Gin Tonic és una beguda que està de moda. “Bé, no sé que dir-te” vaig dir jo, “Que sí, que sí, que ara la gent va que li mola el Gin-Tonic i van de sibarites d’aquest tema”. No recordo si van ser aquestes les seves paraules textuals, però el missatge era aquest. Tot i que el meu amic és un gran detractor de les coses majoritàries és una afirmació que em va fer pensar (vés quines coses de fer-te pensar diran alguns).

No sóc un bevedor de Gintonics des de fa molt. De fet fins fa relativament poc ja era de rom amb Cola-cola, el Cuba libre que és com realment diu el cocktail, i la meva opinió del gintonic era “no m’agrada la Ginebra, no m’agrada la tònica”. Ara que començo a demanar Gin Tònics (diuen que és la beguda dels “puretas” ja que la comences a prendre’n quan arribes a una edat) i contribueixo a aquesta hipotètica moda, vull dir que sempre m’ha agradat la seva llegenda.

L’origen del combinat és l’orgien de la tònica. La Ginebra és un alcohol conegut des de l’Edad Mitjana, però produïr tònica no s’aconsegueix fins al 1783, quan el joier alemany Johann Jacob Schweppe, que residia precisament a Ginebra (Suïssa) va aconseguir introduir bombolles d’anhídrid carbònic a l’aigua. Com a invent suposo que seria la pera, però l’èxit va ser quan va començar a posar-hi gustos de fruïtes i va fundar la companyia Schweppes de begudes ja a Londres. Amb ganes de fer negoci al 1870 la Shweppes va mirar de diversificar i va provar fortuna amb les begudes medicinals, el tónics, i va fer la Tònica Schweppes afegint quinina (extracte de l’arbre de la quina amb propietats anti malàriques) de cara a fer un medicament contra la malària que intentés rebaixar el gust amarg que tenia la quinina a palo seco.

Amb tot (i ara comença la llegenda) aquella tònica tampoc era una cosa que agradés massa, sobretot per les tropes angleses que combatien a la India i que es tenien que prendre si o sí el medicament. Per aquell motiu els soldats van començar a barrejar aquell medicament amb algun alcohol que tinguessin a mà de cara a mirar de millor el gust. I quin alcohol podien tenir els pobres soldadets colonials anglesos morts de calor a la Índia? Doncs la Ginebra. I així, mig per casualitat, és com neix el Gintònic.

Per la seva preparació hi ha diferents teories però bàsicament la cosa seria:

En una copa ampla (mai vas de tub) plena de glaços de gel compactats, 1/3 de Ginebra 2/3 de tònica- Alguns diuen que va genial una rodanxa de cogombre però es veu que el que mai s’ha de posar és llimona, ja que l’àcid de la llimona fa que, per no se quina reacció química, la beguda es quedi sense gas.

PD1: Per si algú pensa anar a un lloc on recomanen posar-se la vacunar contra la malària, que sàpiga que l’actual tònica Shweppes ja no duu quinina. La única tònica que en porta és la de la marca Fever Tree que es veu que porta extracte de quinina. Anyway (com dirien els anglesos) es veu que un s’haurien de veure desenes de gintònics al dia per quedar immunitzat de la malària. I si fan això en un país tropical, la teva pell pot fer tanta pudor a alcohol que el mosquit ja ni s’aproparà.

PD2: Alguns veuran que he escrit Gin tònic de mils maneres diferents. No és una errata sinó que realment no sé com s’escriu (pimponi o pimponic és argot). Si m’haig de refiar del com es diu a Anglaterra, una anglesa amb la qui vaig estar xerrant a la festa de NBA em va dir que ella prenia “Gin & Tonic”, i ells ho van inventar no? God Save the Queen.