Why not?

És una cosa molt acceptada l'opinió que "no hi ha res millor que anar a un concert on et sàpigues les cançons". No hi estic del tot en desacord. M'ho he passat teta anant a concerts dels U2, Franz Ferdinand, Oasis, Brams (si, si, tb) o, sobretot, Héroes del Silencio on més que un concert he viscut un immens karaoke. Tot i això vull reivindicar l'experiència d'anar a una actuació en viu sense conèixer la majoria de temes. He anat a molt concerts on tan sols sabia el hit, el single o alguna tornada però el d'aquesta nit a l'Apolo ha estat sensacional. Pete Doherty i els seus Babysahmbles han arribat a Barcelona entre el morbo de si finalment feien concert es creuava i passava de tot o la liava, en un gest propi de la millor tradició britànica d'un show bussines que, tot i escasses excepcions, ja no existeix. I malgrat aquestes expectatives els Babyshambles han fet una actuació, musicalment parlant, gloriosa.
Davant d'un públic entre adolescent afamegat d'ídol auto destructiu i vestits per l'ocasió, i de nostàlgics de quan la música era música, el grup britànic ha fet un espectacle d'hora i mitja amb poques fissures. Tan a la guitarra principal com de solista a lo Jim Morrisson, Doherty ha demostrat el control de l'escenari per fer arribar a l'èxtasi a un públic que definitivament ha arribat a la catàris amb el gran hit del primer àlbum (Down in Albion), Fuck for ever. Ha estat un increïble cloenda per la presentació del seu segon llarg (Shooter Nation) que, si bé no té la frescor del primer, carrega d'energies a uns seguidors assedegats d'un pop-rock amb notes de punk i d'un leader voice carismàtic a l'alçada de Bono on Chris Martin. Tot i les seves mancances, ja no es troben massa grups com aquest.