De vegades fa mandra

De vegades m’ha passat que em recomanen un grup o que sents parlar molt d’ell però que et fa una mandra terrible escoltar-lo. Em va passar amb Pixies, que ja sabia que eren mítics, però que em fotia pal escoltar-los fins que em vaig baixar un The Best Of i em van agradar. Em passa amb Inspiral Carpets (Pedrito, aquell CD que em vas regalar encara està junt amb el de Ska-P, omplint-se de pols ja que mai l’he escoltat) i m’ha passat amb varios grups i cantants més...

La darrera vegada que m’ha passat a estat amb el Rufus Wainwraight (o wainwous, o wallsworlds o wuainbright o com sa digui) i amb Antònia Font. Del primer vaig sentir per primera vegada d’ell al Summercase de l’any passat:

-Anem a veure Rufus Güaiswiash – em van dir
- A qui?
-Al Rufus. No el coneixes?
-Ni puta idea
-Ah, doncs està de puta mare, ja veuràs

Bueno, al concert vaig durant un cinc minuts màxim. Estava a reventar de gafipastis (AKA moderneo) i hi havia un paio sobre l’escenari amb un pianillo rollo canta-autor torturat i no li vaig saber veure qué tenia d’especial.
Desprès de llavors he sentit a saco de critiques positives del paio aquest fins al cap de gairebé un any desprès m’he baixat dos CD del tal Rufus pensant “Collons! Deu ser un crack el paio aquest i jo m’el estic perdent”. Dos bé, desprès d’escoltar el Want One i el Want Two, em vaig donar compte que la meva mandra a escoltar-lo estaven més que justificades. Algú em podria explicar que té de bo, de nou o de sorprenent aquest Rufus? Melodies sense cap tipus de gràcia, veu sense personalitat ni caracterítica especial....quin conyàs de paio!!! (això és, obviament, opinió personal)
Desprès del fracàs absolut del Rufus estava molt més reaci a escoltar l’altre grup que tenia pendent i que em feia mandra: Antònia Font. D’aquells mallorquins també sempre n’havia escoltat crítiques molt positives i que la seva música estava molt bé i que era bastant diferent al que es venia fent per aquí (diferent, però, no vol dir millor). Bé, finalment he fet el cop de cap i m’he baixat el Batiscafo Katiuskas que és el darrer disc que han tret. Aquest cop també he tingut una sorpresa tot i que positiva. Realment es podria dir que m’han agradat.
En aquest cas sí que són molt diferents (en l’aspecte positiu) al que es venien fent aquí (dic en música en català...o balear o com ells li vulguin dir en aquest idioma que no en tinc ni idea). Si m’apures també és molt diferent a lo que habitualment es coneix com a indiepop que es fa en castellà i que jo hagi sentit. El que proposa Antònia Font és un pop amb melodies molt treballades i amb lletres referències còsmiques i íntimes (és a dir, que canten sobre astronomia i sentiments). En les seves cançons aporten tocs sinfònics pero que no queden gens pretensiosos: no com el típic grup que treu dos discos i desprès pretèn fer un concert al Palau de la Música acompanyants d’un quartet de corda i un altre de vent.


No vull comparar-ho-los amb ningú d’aquí ho de fora ja que passo que apareixin els talibans de sempre que critiquen sense haver-los escoltat simplement perquè no tenen anglès de York ni opten els Brit Awards (sí, ho dic per tú, no en tinguis cap dubte). Així que nomès dir que supereu la mandra que jo també tenia a escoltar-los i proveu-ho. Potser us agrada i tot...jo ja estic provant amb la resta de discos que tenen.

Bon dia de la música a tots.

PD: Sí. Article del Rufus i dels Antònia Font el dia que els Stones toquen a Barcelona. I que? Sempre hi haurà temps per un post sobre Sus Satánicas Majestades