Prioritats

La vida moltes vegades és una qüestió de prioritats. Una qüestió d'interesos i d'eleccions: m'en vaig a dinar o acabo la feina per no fer-la per la tarda? Em foto una copa més i a reventar-ho tot o m'en vaig a casa i demà em llevo amb el cap normal? Pillo un troç més de chuletón de Manolo o intento que la meva línea no sigui més curva del que ja és?... És qüestió d'escollir segons uns interesos i unes prioritats. On vull anar a parar? Doncs que la darrera setmana aquest blog no ha estat, ni de lluny, una de les meves prioritats i d'aquí que no hagi actualitzat res. Vol dir que ho serà a partir d'ara? mmmmmmmm.....ho dubto. Realment mai ha estat una cosa prioritaria, però tractaré no deixar entre post i post tant de temps malgrat que a partir de dilluns serà dificil ja que m'incoporo a una feina mitja jornada com una cosa més que ocuparà el meu temps. Tornen els horaris, però ja treuré temps d'algún lloc per aquells que es segueixen interessant per les informacions i opinions totalment prescindibles.
Vull fer una petita ampliació a la crítica que començava al darrer article. Ja sé que seré criticat, però quin pedaso grup que és Antònia Font. Potser és la fe del converso (per allò que era un grup que em fotia mandra) o potser que el meu estat d'ànim actual em fa més receptiu a les seves lletres i melodies festives i dolces (que no empalagoses), però estic descobrint un grup que crec que realment val la pena. Us ho dic en serio. Jo de moment no paro de posar-me tres dels seus discos: A Rússia (2001), Alegria (2002) i Batiskafo Katiuscas (2006).
De la mateixa que quan vaig escriure sobre el Com anar al cel i tornar del Pets vaig apuntar que no aniria a cap concert, d'aquests no ho descartaria. No sé, potser tot plegat és l'eufòria del moment, però crec que no.