A la botiga d’animals
Al 2003 apareixia als EUA una llista sobre els grups amb més èxit de la música de ball durant periode 1973-2003 i hi havia diferents sorpreses. Al primer lloc, estava la Madonna (segurament poc o res a dir), desprès la Janet Jackson (totalment discutible si es té en compte que és germana de qui és i que l’època que engloba aquest llistat hi ha tots els grups de la Motown) i en tercer lloc la Donna Summer (una raó més per cuestionar el segon lloc de la Janet). Al quart lloc van escollir els Pet Shop Boys, primer grup que hi apareix, i que és el millor supervivent (sense comptar retornos varios) del synthpop (pop de sintetitzador o technopop) britànic de finals del setenta i de la dècada dels vuitanta.
Neil Tennant (veus) i Chris Lowe (teclats) es van conèixer en una botiga de discos a l’agost de 1981. Venien de dos atmoferes diferents i això s’ha traduïnt en l’imatge del grup. Tennant és el dandy, intelectualoide i qui parla a les entrevistes, mentres que Lowe és qui va amb ulleres de sol, vestit informal i tan sols fa apunts. Tennant (North Shield 1954) va estudiar al St Cuthbert’s Grammar School a Newcastle, una rígida escola catòlica tan sols per nens on també hi va estudiar Sting. Allí va aprendre a tocar la guitarra i als 16 anys va formar el grup Dust. Al 1975 es va mudar a Londres per estudiar Història i va entrar a treballar com a adaptador de diàlegs per Marvel Comics i desprès en una revista de música Pop. Per contra, Chris Lowe (1959), provenia de Blackpool, d’una familia de músics i els seus gustos estaven més influïts per rock duur. D’adolescent va fundar una banda de heavy metal anomenada Stallion.Malgrat provenir de dos móns diferents, a partir de 1981 van començar a treballar junts influints per la música que els agradava i el primer nom que van pensar posar-li al grup va ser West End, el barri on vivien. Al poc temps ja van adoptar l’actual en record a un amic comú que treballava en una botiga d’animals. A Tennant li va agradar en especial ja que li recordava el nom d’un grup de rap que ell escoltava…però no he trobat quin grup era.
Aquesta espècie de duo còmic va tenir el seu primer èxit amb la cancó West End Girls (octubre de 1985) que va arribar al número 1 del Regne Unit i dels EUA. Al març de l’any següent van treure el seu primer àlbum, Please. A partir de 1987 esdevenen un grup de grans èxits amb temes com It’s a Sin, que va ser guardonada per entitats com l’Exèrcit de Salvació ja que considerava que defensava els valors tradicional i atacava els pecats moderns. Aquell mateix any, tornen a tenir un gran hit amb la reversió del tema d’Elvis You’re always on my mind i comencen a tenir col·laboracions amb artistas allunyats del seu món com Ennio Morricone o Liza Minelli.
Pet Shop Boys no fa la primera gira fins al 1989, que trenca la costum del grup de no fer actuacions ni aparicions en públic; sempre s’ha dit que ho feien perquè es volien distanciar d’altres grups de l’època com Wham! (algú es va sorprendre quan George Michael va dir que era gay?), que oferien gran shows festius sobre l’escenari.
Als noranta, Pet Shop Boys es ja un grup de masses i al 1993 són la banda escollida per inaugurar el canal de la MTV a la Rússia post comunista; ocasió per la que van composar el Go West. Aquell mateix any publiquen el que seria el seu seté disc (Very) i també és l’any en que Neil Tennant surt finalment de l’armari desprès de gairebé una dècada de rumors i ambigüitat. L’altre Pet Shop Boy, Lowe, mai ha volgut fer declaracions sobre el tema malgrat que durant una etapa es va apuntar que tots dos eren parella.
Als discos dels anys noranta experimenten amb música brasilenya (Bilingual, 1996) aconseguint èxits com Se a vida é (amb un Tennant ja totalment "alliberat") i fent concerts a llocs impensables per la música electrónica com el teatre Savoy de Londres. A finals de la dècada, deixen una mica el grup al marge i es dediquen a feines de producció d’altres grups i proyectes com el musical Closer to Heaven, que malgrat ser durament criticat és un éxit de públic. Amb el canvi de mil·leni la banda segueix amb projectes com la banda sonora de El cuirassat Potemkin, un grans èxits (PopArt) o remesclant discos d’altres artistas com Madonna (la cançó Sorry, està mesclada per ells). El proper més d’octubre treuran a la venta el que serà el seu dinovè disc, Disco 4, el quart de la sèrie Disco que van començar al 1986.
Aquesta espècie de duo còmic va tenir el seu primer èxit amb la cancó West End Girls (octubre de 1985) que va arribar al número 1 del Regne Unit i dels EUA. Al març de l’any següent van treure el seu primer àlbum, Please. A partir de 1987 esdevenen un grup de grans èxits amb temes com It’s a Sin, que va ser guardonada per entitats com l’Exèrcit de Salvació ja que considerava que defensava els valors tradicional i atacava els pecats moderns. Aquell mateix any, tornen a tenir un gran hit amb la reversió del tema d’Elvis You’re always on my mind i comencen a tenir col·laboracions amb artistas allunyats del seu món com Ennio Morricone o Liza Minelli.
Pet Shop Boys no fa la primera gira fins al 1989, que trenca la costum del grup de no fer actuacions ni aparicions en públic; sempre s’ha dit que ho feien perquè es volien distanciar d’altres grups de l’època com Wham! (algú es va sorprendre quan George Michael va dir que era gay?), que oferien gran shows festius sobre l’escenari.
Als noranta, Pet Shop Boys es ja un grup de masses i al 1993 són la banda escollida per inaugurar el canal de la MTV a la Rússia post comunista; ocasió per la que van composar el Go West. Aquell mateix any publiquen el que seria el seu seté disc (Very) i també és l’any en que Neil Tennant surt finalment de l’armari desprès de gairebé una dècada de rumors i ambigüitat. L’altre Pet Shop Boy, Lowe, mai ha volgut fer declaracions sobre el tema malgrat que durant una etapa es va apuntar que tots dos eren parella.
Als discos dels anys noranta experimenten amb música brasilenya (Bilingual, 1996) aconseguint èxits com Se a vida é (amb un Tennant ja totalment "alliberat") i fent concerts a llocs impensables per la música electrónica com el teatre Savoy de Londres. A finals de la dècada, deixen una mica el grup al marge i es dediquen a feines de producció d’altres grups i proyectes com el musical Closer to Heaven, que malgrat ser durament criticat és un éxit de públic. Amb el canvi de mil·leni la banda segueix amb projectes com la banda sonora de El cuirassat Potemkin, un grans èxits (PopArt) o remesclant discos d’altres artistas com Madonna (la cançó Sorry, està mesclada per ells). El proper més d’octubre treuran a la venta el que serà el seu dinovè disc, Disco 4, el quart de la sèrie Disco que van començar al 1986.
posted by ig at 5:15 p. m.
1 comments
