Sense prejudicis

En la darrera setmana he sentit dues entrevistes a la radio a en Lluis Gavaldà i a en Joan reig, vocalista i bateria dels Pets. I és que el grup está de promoció del seu 12 disc, Com anar al cel i tornar, que es diu d'hora això de dotze discos en 20 anys de carrera.

A les dues entrevistes es deixava molt bé el disc i es destacava l'evolució que ha patit el so de la banda. I és que -i això és una opinió personal- crec que els Pets és l'únic grup dins d'aquella corrent de Rock català de principis dels 90 (una denominació que agrupava propostes tan dispars com el pop de Sau o el rock dur de Sangtraït), que millor ha sapigut "envellir". El so del Com anar al cel i tornar és totalment sorprenent per aquells que, com jo, vam sentir les primeres èpoques de Tarragona mesborrona o Jo vull ser Rei.
Les dotze cançons del disc destil·len un so que no és envejable a algunes bandes britàniques. Amb això no vull dir que s'els hagi de donar un Brit Award, sinó que es un disc molt, molt digne que segurament no anirà més enllà d'això perquè ha estat escrit per un grup que es diu els Pets i canten en català del camp de Tarragona.
I aquest fet fet m'ha fet reflexionar ja que segur que ens miraríem amb millors ulls una banda que es diguès The Barf (El Vòmit) o The Tits (Les tetas) i que cantés en anglès amb accent de Newcastle, de Cardiff o d'un poblacho perdut a Australia.

El so d'aquest disc barreja un pop melòdic en balades que pot recordar (abans que algú s'em tiri a la yugular recordar de "pot" és un condicional) a Belle & Sebastian o un brit pop a les més mogudetes on han introduït violins. I amb això no vull dir ni que siguin Oasis, ni Coldplay ni comparar-los ni res de res. Tan sols estic parlant del so de la seva música i qué em recorda a mi. Sense cap tipus més de pretencions ni sol·licitar cap tipus de premis o reconeixements.
No sé, tampoc crec que vagi a cap concerts d'ells (vaja, segur que no), pero crec que val la pena escoltar-lo sense els prejudicis dels seus inicis musicals, el seu nom o que no cantin en anglès sinó en català de Constantí.

Alguns canvis

Com alguns hareu vist, Rowlisfoto presenta algunes novetats. Des de la setmana passada hi ha un contador (uaaaaaaala) d'entrades tipus el que té el Peque al Rookie-scoop per veure com evolucionen les entrades.
D'altra banda també hi he posat un petit chat privat per si algú vol participar o el que sigui. Ja sé que hi havien els comentaris de cada article però es per si algú vol desaturar els mails.

Evolució de l'abstencio a Catalunya

Sense ànims de polemitzar, tan sols una informació prescindible. Els porcentatges d'abstenció a totes les eleccions que s'han fet a Catalunya des de la reinstauració de la democracia.

Generals 1977: 20'46; Victòria de la UCD d'Adolfo Suárez
Referendum 1978: 32'09; Referendum de la Constitució
Generals: 1979: 32'38; Guanya la UCD
Municipals 1979: 38'56; Narcís Serra (PSC) guanya a Barcelona
Referendum 1979: 40'70; Reforma política
Generalitat 1980: 38'56; Victòria de CiU de Jordi Pujol
Generals 1982: 19'17; Victòria del PSOE de Felipe González
Municipals 1983: 32'59; Narcís Serra (PSC) guanya a Barcelona
Generalitat 1984: 35'74; Victòria de CiU de Jordi Pujol
Referendum 1986: 37'20; Referendum d'adhesió a la OTAN
Generals 1986: 31'05; Victòria del PSOE de Felipe González
Europees 1987: 23'06
Municipals 1987: 31'14; Maragall (PSC) guanya a Barcelona
Generalitat 1988: 40'63; Victòria de CiU de Jordi Pujol
Europees 1989: 48'47
Generals 1989: 32'38; Victòria del PSOE de Felipe González
Municipals 1991: 42'16; Maragall (PSC) guanya a Barcelona
Generalitat 1992: 45'13; Victòria de CiU de Jordi Pujol
Generals 1993: 24'63; Últim govern del PSOE pacte amb CiU
Europees 1994: 48'11
Municipals 1995: 35'25; Maragall (PSC) guanya a Barcelona
Generalitat 1995: 36'36; Victòria de CiU de Jordi Pujol pacte amb PPC
Generals 1996: 23'48 Victòria del PP de José María Aznar pacte amb CiU
Municipals 1999: 44'13; Clos (PSC) guanya a Barcelona
Europees 1999: 45'17
Generalitat 1999: 40'80; Victòria de CiU de Jordi Pujol pacte amb PPC
Generals 2000: 35'99; Majoria absoluta del PP d'Aznar
Municipals 2003: 38'52; Clos (PSC) guanya a Barcelona
Autonòmiques 2003: 37'46 (Victòria del PSC de Pasqual Maragall
Generals 2004: 24'04; Victòria del PSOE de José Luís Rodríguez Zapatero
Europees 2004: 60'20
Referendum 2005: 59'40; Referendum per la Constitució Europea
Referendum 2006: 51'15; Referendum per la reforma de l'Estatut
Generalitat 2006: 43'96; Victòria de CiU d'Artur Mas, Govern de José Montilla PSC
Municipals 2007: 46'20; Jordi Hereu (PSC) guanya a Barcelona

Eleccions municipals

Enquesta electoral

A qui votaras diumenge?
	PSC
	CIU
	ERC
	PP
	ICV
	Ciutadans
	En blanc
	No penso anar a votar
pollcode.com free polls

Samuel Eto'o

Algú li podria dir al descerebrat aquest que no pot parlar amb la premsa? I menys amb la premsa de Madrid?

Que es dediqui a jugar a fútbol, que és el que fot bé!

Royal Air Force

Amb la voluntat de voler tancar el meu periplo per l'exèrcit britànic, un petit article sobre la RAF, com sempre informació totalment prescindible.

Les forces aères britàniques van ser creades el 16 d’octubre de 1908, desprès que un americà, Samuel Franklin Cody, fes la primera persona que “volès” a Anglaterra (volès entre cometes perquè va “volar” uns 1390 peus.....que no tinc ni idea quants metres són però no han de ser masses).
Els anys posteriors van ser el del desemvolupament de l’aviació, que va tenir el seu gran bateig de foc amb la I Guerra Mundial a partir de 1914. Van ser uns models molt rudimentaris i pilotats per aristòcrates de la Royal Flying Corps en un combats que eren considerats una guerra de cavallers i que no van tenir cap pes en el conflicte més enllà de l’honrilla de cada bàndol. El 29 de novembre de 1917 el Parlament britànic dóna la categoria de Reial a les Forces Aères que passen a tenir el seu nom actual: Royal Air Force.

La gran presa de protagonisme de l’aviació de combat arriba amb la II Guerra Mundial quan, gràcies la Luftwaffe i a la Blitzkrieg de la Wehrmacht, els alemanys arrassen a francesos i anglesos durant els primers mesos de la guerra a l'Europa Occidental. L'embarcament de Dunkerque suposa la victòria alemana a Europa i l’aïllament de les illes britàniques, que són sotmeses a un constant bombardeig de ciutats per part dels nazis, que volien minar la resistència dels civils per tal de facilitar una invasió o la rendició. És en aquest moment on apariexen les figures del Primer Ministre, Sir Winston Churchill, i el gran paper de la RAF .


El primer per mantindre la fe en la victòria i encoratjar la població i els segons per derrotar, per primera vegada, a la poderosa Luftwaffe a la Batalla d’Anglaterra. Els pilots britànics aconsegueixen esborrar als alemanys del cel fins al punt que, anys més tard, en el desembarcament de Normandia, la presencia d’avions alemanys va se gairebé inexistent, un aspecte que podria haver frustrat l'operació Overload (nom en clau del dia D)..
Fruït de. reconeixement d’aquest fet hi ha un dels més famosos i emotius de Churchill:

The gratitude of every home in our Island, in our Empire, and indeed throughout the world, except in the abodes of the guilty, goes out to the British airmen who, undaunted by odds, unwearied in their constant challenge and mortal danger, are turning the tide of the World War by their prowess and by their devotion. Never in the field of human conflict was so much owed by so many to so few. All hearts go out to the fighter pilots, whose brilliant actions we see with our own eyes day after day; but we must never forget that all the time, night after night, month after month, our bomber squadrons travel far into Germany, find their targets in the darkness by the highest navigational skill, aim their attacks, often under the heaviest fire, often with serious loss, with deliberate careful discrimination, and inflict shattering blows upon the whole of the technical and war-making structure of the Nazi power. (1940-08-20)

Per qui li foti pal llegir i traduïr, el resum seria:

Nunca en el campo del conflicto humano, tanta gente le debió tanto a tan pocos

Desprès de la batalla d’Anglaterra, la RAF, juntament amb els americans, van poder bombardejar els objectius a Europa gairebé a plaer i va protagonitzar el bombardeig de Dresde on van morir mil·lers de civils (entre 35.000 i 350.000 segons on consultis) en una ciutat que tenia pocs objetius militars i amb Alemania gairebé ja vençuda. Tot i això la RAF va ser considerada com un dels herois de la Guerra i el seu prestigi s’ha mitificat amb el temps.
Anys més tard, el moviment mod, adopta l’ensenya de duien els Spitfire durant la segona guerra mundial, com a símbol identitari.


Com a homenatge meu a la RAF tan sols diré que he dimitit de la recerca de la chupitats de la Guàrdia Escocesa.

Searching...

Que sapigeu que he començat la recerca de la chupita de la que parlava fa un parell d'articles. Ja sé que és un look majorette pero mira, me la suda. De moment m'he passat pel GI JOE al C/Hospital pero allí no la tenen. Tot i això he vist una chupita de la RAF que es per l'estil, més discreta (en blau fort) i que nomès costava uns 30 eurets. Una bona alternativa per si no trobo el que cerco.

Per aquest motiu sol·licito l'ajuda de tothom. Si algú la veu per algún lloc o sap d'alguna botiga, estaré inmensament agraït. Per més senyes és la chupitats de les set guardies d'infantera que vigilen el Palau de Buckingham a London junt amb els regiments de cavalleria Life Guards, els Blues and Royals. Els regiments d'infanteria, que vigilen el Palau contruït al 1702 per Duc de Buckingham (no va ser residència reial fins al 1837 quan s'hi va traslladar la reina Victòria) són: la Guàrdia Escocesa, la Guàrdia de Granaders, els Clodstream i les Guàrdies Gal·leses i Irlandeses. La diferència entre unes i d'altres està en detalls del gorro i el número de botons de ls jaqueta. Com a informació innecesària nomès dir que que guàrdia, l'escocesa, ha servit a la Corona Britànica desde el 16 d'abril de 1642 i té una llarga história d'honors en combat....suposo que les altres també tindràn una gran història però l'article seria massa llarg.
Doncs això, que si algú la troba, mersits....el gorro, que originalment era de pell d'òs, no el necessito, gràcies.

Ulls

És increíble allò que no li dones importancia a una cosa fins que la trobes a faltar. I això m’ha passat amb els meus ulls. Em vaig passar un dia i pico amb els ulls vermells yonkie i picant-me molt, un matí on no els podia obrir de cap manera, una estoneta (no mès de mitja hora) anestesiats i amb una sensació de certa normalitat, un dia plorant a saco i amb fotofobia i un dia més sense poder enfocar una merda.

Motius? Doncs he patit una creatitis (res a veure amb la creatina, que és lo del dóping dels esportistes), una inflamació de la còrnea dels dos ulls. No se sap ben bé com ho he pillat ja que “hay dos vías de investigación”: La primera pot ser que em vaig passar tot el dia al sol amb unes ulleres que els vidres no eren bons, aquelles grans en plan Aristóteles Onassis que ja he tirat; o bé pot ser que tingui un orígen víric ja que aquests dies he estat un pel refredat i per allí a Estambul hi havia molt de pols i de pòl·len...
En resum, que porto dos dies fotent-me tres tipus de col·liris diferents cada quatre hores més una crema que també s’aplica directament sobre els ulls...tot un repte per una persona com jo que es superaprensiva en aquests temes...encara ara duuc unes pupil·les enormes....i no m’he pres res il·legal On vull anar a parar? Doncs no massa enlloc. Que un no s’imagina que és això de la vista fins que li falla per algun lloc. La sensació d’anar totalment cec cap a urgències, amb gafolles de sol, amb ells ulls tancats i plorant a saco em va fer veure (mai pitjor dit perquè no veia res) que ens hem de cuidar la salut. Com deia Súper ratón “¡Ah! y no olviden vitaminarse y supermineralizarse.”...i cuideu-vos la vista.

Tonight, I am a Rock & Roll star

Darrerament no paro d’escoltar una cançó. Segur que a molts de vosaltres també us ha passat. No saps perquè però un tema en particular t’agrada tant que t’el poses i t’el poses i no et cansa. Doncs bé, aquest cop a mi m’ha passat amb Don’t look back into de sun de The Libertines. Tranquils no fotré una dissertació sobre el grup de Doherty i companyia estil de lo que vaig fotre amb els Doors o amb Morrissey. Nomès apuntar que és una cançó que pertany al disc de singles del mateix nom, publicat el 18 d’agost de 2003....una informació totalment prescindible.
Doncs bé, al que anava. No sé perqué però amb aquesta bogeria que sembla que m’ha agafat amb aquesta cançó, no l’havia posat mai al You Tube per veure si hi havia videoclip, que sí que en té. Mirant el video clip he vist que en Doherty i Barat duen la chupita vermella típica de la guardia reial del palau de Buckingham. Al veure’ls he pensat que no era la primera vegada que els la veia posada. He buscat una mica i ho he trobat. Al clip de Up The bracket també la porten.
Al mig d’aquest videoclip surten unes carátules de vinilos dels Beatles i m’han fet recordar que en un vídeo dels Fab Four també portaven una jaqueta d’aquestes. Època Sgt. Peppers? A day in a Life? no....quina? quina..? ja està! A Penny Lane! No és ben bé la mateixa chupita però sabia que havia vist en algun lloc als Beatles tots vestits de vermell.
On vull anar a parar? Fa un any, quan vaig estar a London, veig veure que la venien (la dels Beatles no, la dels Libertines) en una parada al mercat de Candem Town. Llavors vaig pensar que era molt freak dur allò, tot i que hi havia gent d’allí, Londiners, que la duien. No vaig mirar ni el preu ni res, ja que em va semblar rídicul anar amb allò pel carrer. Que sembles una majorette! però ara m’en dono compte que potser vaig errar. Vist com li senta a aquella gent haig de reconèixer que em comença a agradar i tot. Ja sé que és arriscada i tot allò que “has de ser una estrella del rock perquè et senti bé” i sóc dels primers en dir que un traje de color blanc nomès li queda bé a Beckham, però mira, qué vols que us digui? ara crec q em mola i tot.
Sé que m'haguès menjat allò de "ig, on vas així? sembles una puta majorette!" o "Ig, no t'esforcis, no tindràs mai una churri com la Kate Moss"...ja ho veurem. Però la chupa em mola i em fot rabia que em moli nomès pq li hagi vist posada a aquests yonkis quan abans la trobava ridícula. Falta de personalitat? Molt possible... però si ara la veiès, i no fos excesivament cara, me la pillava.

El Racó gastronòmic: Pollo a la birra

Aquesta és una recepta que vaig veure que la fotien en un anunci de barbacoes a d'altes hores de la matinada i que em vaig jartar. Desprès la vaig estar buscant i no he trobat fins avui. Té diferents noms: pollo a la birra, pollo ultratjat ...però sempre tothom diu que queda de puta mare. Jo nomès he tastat el pollastre amb coca-cola (que no està malament malgrat la guarrada que sembla) i ja us comentaré els resultats si un dia convenço a la familia per fer-ho.

Ingredients
1 Pollo
1 Llauna de birra
3 dents d'all
1/2 ceba gran
1 fulla de llorer

Es daura l'all, picat, i la ceba tallada a troços grans. Un cop dauradet tot, es farceix el pollastre (que ja vindrà net de tot el de dins de la carniceria, el caprabo o l'area de guissona o d'on us doni la gana) amb el llorer i la ceba i l'all sofregits. Es pilla la birra, l'obres i t'en casques la meitat. Li fots la birra encaixada al cul i el poses dret (veure foto). El poses al forn / barbacoa tapada sense flama i el deixes coure. No he trobat els temps de cocció, però jo calculo que amb 20-30 minuts (sense flama pq no es cremi) n'hi ha d'haver suficient (he trobat un lloc q posa el forn a 180º durant 75-90 min, però em sembla molt).
Es veu que amb el calor, la birra de la llauna bull deixant anar tot l'aroma dins del pollo que queda tendre per dins i cruixent per fora. La presentació és espectacular i nomès portar un pollo aixì a taula és per jartar-se.
El dia que el provi us comentaré els resultats...i si algú s'anima abans, sius plau, que em digui qué tal queda.