Londres dia 2

Alguns diuen que Londres no és Londres sinó plou. Jo fins ara em podia considerar un afortunat, ja que tot i que si m’ha plogut quan he estat a Londres sempre han estat pluges d’aquelles intermitents. Avui no.

Surto de l’apartament de Earls Courts amb la intenció d’anar caminant per esmorzar prop de Harrods. El paraigües que he agafat de l’apartament m’ha durat fins la cantonada i els peus secs fins a l’estació de Gloucester Roud (no més de 500 metres) on he hagut d’agafar el metro per fins la parada següent, South Kensigton. L’objectiu de l’esmorzar era Valiere, una afamada boulangerie del que es coneix com a Little France i on es veu que fan uns croissants de muerte. Enlloc de boulangerie m’he trobat un forno, i els croissants no eren gran cosa, però l’expresso era d’aquells que es poden prendre sense sucre.

Un cop esmorzat però amb els peus xops he descartat endinsar-me per sota d’Old Brompton cap a Litlle Amsterdam (el temps no ha estat massa per passejar) però he girat per Cottage Place per descobrir un dels indrets més macos de la ciutat. Estava plovent, feia a saco de fred, tenia aigua a les sabates, però els mews de darrera el Victoria and Albert Museum són un dels dos llocs preferits que ja tinc per viure a Londres.

Una mica més reconfortat he seguit el meu itinerari previst i he visitat el Albert Memorial a Kensigton Garden. Pobre Albert. Aquell monument, suposo que fet amb bona fe, m’ha fet tornar el fred i m’he encaminat cap a Kensington High per veure les oficines de NBA i pillar el metro per canviar-me de roba. De camí, per això, m’he comprat bambes i mitjons nous. Canviar-me si, però a nou.

Un cop sec, he decidit anar a menjar en un pub, recomanat a Old Brompton Road, el Zetland Arms. Com a pub és tot allò que et pots esperar: mock victorian style i cricket a les TV. M’he demanat una pinta de Tribute (una ale) i quan he acabat he demanat la segona i alguna cosa de menjar. Doncs bé, han trigat com hora i mitja per portar-me el menjar (s’ha traduït en dos pintes més) però vaja, quan de fons van sonant els Stones, els Beatles, the Cure o Bod Marley, l’espera sembla menys.

Un cop dinat, el temps seguia horrible, m’he vist amb forces per anar al Hyde Park per veure l’estàtua de Peter Pan al Serpentine, però al arribar al parc, ja no tenia forces i he agafat el bus número 9 cap a Picadilly.

Allí he passejat sota la pluja fins a la Soho Square i d’allí a Greek Street per prendre una pinta més (en aquest cas una pinta i mitja més) al Coach aand Horses, un dels pubs més mítics de la zona. El tema és resguardar-se del fred i la pluja no?

Finalment he acabat a Carnaby street on m’ha agafat una espècie de fal·lera compradora que afortunadament he pogut controlar amb tan sols una compra.

Finalment, com que al carrer no s’hi pot estar i el cos em demanava que el deixés de machacar a pintes, he tirat cap a Earls Courts quan pel camí em diuen que ja ha pujat a l’avió. En poc més d’una hora cap a St Pancras International. Crec que em ve de gust una altra pinta...

Londres, dia 0 i 1

Desprès d’un dia intentant-ho, per fi he aconseguit que la connexió a Internet funcioni, començo la crònica de Londres.

Vaig arribar a Luton a mitja tarda. Amb aquesta arribada, ja he estat als 4 aeroports de Londres. Per mi Luton el pitjor.

EL tren el deixa a St. Pancras international i, desprès d’uns problemes amb la Oyster i travessar mitja ciutat amb dues maletes, arribo al miniapartament de Earls Courts. Mini és mini, 14m2 dividits en dos nivells. Oliver Twist tan sols podia ser britànic. Petita volta pel barri, un sopar ràpid, unes petites provisions al Somerfield i a dormir.

Al dia següent em llevo d’hora (7h00 UK time), agafo la District line (verda), canvio a Bank per la Central (vermella) i baixo a Liverpool Station. Faig un petit volt per una dessolada City (el dia 28 de desembre pel que es veu no treballen) en busca d’un cafè que no trobo i desprès m’endinso al East End, passant per Old Spitafield Market, Commercial Street i baixo per Brick Lane...no tan sols els yuppies de la City no curren el 28. Semicongelat torno a la “civilització” per Whitechappel, dono unes voltes pel carrers del darrere del Bank of England fins que trobo un cafè (ja començava a sentir hipotèrmia) i descubreixo el minúscul però entranyable Leadenhall market. Pujo fins Finsbury Square i a Moorgate agafo la Nothern line (negra) fins a Elphant & Castle, objectiu: Imperial War Museum. L’entrada, com tots els museus públics anglesos, és gratuïta. Llogo una audio guia i m’hi passo 3 hores. La Primera i Segona Guerra Mundial mai havien estat mai tan ben explicades.

És fa tard, inclòs per un continental, i toca dinar. Agafo la Bakerloo line (marró) a Lambeth North fins a Embakment, camino pel The Strand fins Smollesky’s, segons Enric González a Historias de Londres, “las mejores hamburguesas a este lado del Atlàntico”. Són les 15h30 hora local i tot i que el lloc està ja tot recollit m’atenen amb un somriure. Pel que fa a les hamburgueses, n’he menjat de millors. M’ho prenc amb calma. Es fan prop de les 17h i desprès de donar una bona propina, més somriures i cap al carrer. Ja comença a ser fosc. Pujo fins al Covent Garden i entro a la botiga Fred Perry’s, bogeria de rebaixes, duro 3 minuts dintre. Passejo una estona pel Soho, passo per Leicester Square per veure quins musicals fans, busco Brewer Street per veure on treballen els amics de Pitch i, esgotat, agafo la Picadilly Line (blava) a Picadilly Circus i vinc cap a Earls Courts. Compro alguna cosa de camí, aconsegueixo que l'internet funcioni i al llit. Ja no puc més.

Avui toca, per aquest ordre, Knightsbrige, north Chelsea, South Kensignton i faré temps pel Soho abans d’anar a recollir la Neus. Hey, ho, Let’s go!

PD: A diferència d'ahir que feia sol, avui plou i hi ha una sensació tèrmica de 1º. Mola aquest lloc

So roastbeef

És el meu plat “estrella” d’aquests Nadal. Econòmic, resultón i fàcil, fàcil de fer.

Ingredients:

• 150 – 200 gr. De carn per persona. (mitjana de vedella o de bou sense ós).
• 1 vas de vi blanc
• El suc d’una llimona
• 2-3 grans d’all
• Sal
• Pebre negre mólt
• Oli

Com es fa?

En una cassola ampla en posa a escalfar oli i es dauren els alls (no fa falta pelar-los). Es retiren i es reserven. Pugem el foc gairebé al màxim i mentre s’escalfa es salpebre la carn pels dos costats. Es posa la carn al foc i es deixa coure a foc alt durant 6 minuts per banda. La intenció que “tancar” la carn i que els sucs es quedin dins. Un cop han passat aquests 6 minuts per banda, es baixa el foc, afegim el vi, la llimona i es deixa coure fins que el líquid es converteixi en salsa. Un mínim de 5 minuts més per banda (en cas que la carn agradi menys crua, es podria arribar a 8 minuts per banda a foc fluix però és un crim al paladar).

Es pot acompanyar, per exemple, amb arròs blanc o puré i es pot menjar calent o fred.

PS: He mirat de trobat alguna història d’aquestes made in Rowlisblog totalment prescindibles rollo “el roatbeef va nèixer a blablablabla...” però no hi ha res.

PS EXTRA: Em comenta la Marta Pomairol que sí hi ha una anècdota al darrera del Roastbeef. Es veu que els francesos, quan volen insultar als anglesos, els hi diuen´rostbif´, de la mateixa manera que quan els anglesos ho volen fer als francesos els diuen´frog´. Criatures...

About the Gin & Tonic

Un amic em comentava l’altre dia que el Gin Tonic és una beguda que està de moda. “Bé, no sé que dir-te” vaig dir jo, “Que sí, que sí, que ara la gent va que li mola el Gin-Tonic i van de sibarites d’aquest tema”. No recordo si van ser aquestes les seves paraules textuals, però el missatge era aquest. Tot i que el meu amic és un gran detractor de les coses majoritàries és una afirmació que em va fer pensar (vés quines coses de fer-te pensar diran alguns).

No sóc un bevedor de Gintonics des de fa molt. De fet fins fa relativament poc ja era de rom amb Cola-cola, el Cuba libre que és com realment diu el cocktail, i la meva opinió del gintonic era “no m’agrada la Ginebra, no m’agrada la tònica”. Ara que començo a demanar Gin Tònics (diuen que és la beguda dels “puretas” ja que la comences a prendre’n quan arribes a una edat) i contribueixo a aquesta hipotètica moda, vull dir que sempre m’ha agradat la seva llegenda.

L’origen del combinat és l’orgien de la tònica. La Ginebra és un alcohol conegut des de l’Edad Mitjana, però produïr tònica no s’aconsegueix fins al 1783, quan el joier alemany Johann Jacob Schweppe, que residia precisament a Ginebra (Suïssa) va aconseguir introduir bombolles d’anhídrid carbònic a l’aigua. Com a invent suposo que seria la pera, però l’èxit va ser quan va començar a posar-hi gustos de fruïtes i va fundar la companyia Schweppes de begudes ja a Londres. Amb ganes de fer negoci al 1870 la Shweppes va mirar de diversificar i va provar fortuna amb les begudes medicinals, el tónics, i va fer la Tònica Schweppes afegint quinina (extracte de l’arbre de la quina amb propietats anti malàriques) de cara a fer un medicament contra la malària que intentés rebaixar el gust amarg que tenia la quinina a palo seco.

Amb tot (i ara comença la llegenda) aquella tònica tampoc era una cosa que agradés massa, sobretot per les tropes angleses que combatien a la India i que es tenien que prendre si o sí el medicament. Per aquell motiu els soldats van començar a barrejar aquell medicament amb algun alcohol que tinguessin a mà de cara a mirar de millor el gust. I quin alcohol podien tenir els pobres soldadets colonials anglesos morts de calor a la Índia? Doncs la Ginebra. I així, mig per casualitat, és com neix el Gintònic.

Per la seva preparació hi ha diferents teories però bàsicament la cosa seria:

En una copa ampla (mai vas de tub) plena de glaços de gel compactats, 1/3 de Ginebra 2/3 de tònica- Alguns diuen que va genial una rodanxa de cogombre però es veu que el que mai s’ha de posar és llimona, ja que l’àcid de la llimona fa que, per no se quina reacció química, la beguda es quedi sense gas.

PD1: Per si algú pensa anar a un lloc on recomanen posar-se la vacunar contra la malària, que sàpiga que l’actual tònica Shweppes ja no duu quinina. La única tònica que en porta és la de la marca Fever Tree que es veu que porta extracte de quinina. Anyway (com dirien els anglesos) es veu que un s’haurien de veure desenes de gintònics al dia per quedar immunitzat de la malària. I si fan això en un país tropical, la teva pell pot fer tanta pudor a alcohol que el mosquit ja ni s’aproparà.

PD2: Alguns veuran que he escrit Gin tònic de mils maneres diferents. No és una errata sinó que realment no sé com s’escriu (pimponi o pimponic és argot). Si m’haig de refiar del com es diu a Anglaterra, una anglesa amb la qui vaig estar xerrant a la festa de NBA em va dir que ella prenia “Gin & Tonic”, i ells ho van inventar no? God Save the Queen.