daiquiri (í)
Aquest dissabte estava passant pel centre de Barcelona (lloc que ja és inhabitable per culpa del turisme, gracies als responsables que toqui) i vam decidir anar a sopar pel Born que m’apassioni tampoc ja que la majoria de restaurants son d’aquelles amb cartes incomprensibles i que t’acaben donat una hamburguesa amb ceba i un tros de rulo de formatge de cabra per 15 euros.
Abans de sopar, ja que encara era d’hora vam decidir prendre alguna cosa ens vam entrar a la cocteleria Mamainé (C/Rec 59) que està al fons del Passeig del Born venint de Sta. Maria del Mar. Hi havia estat una única vegada, a principis d’estiu i condicions similars (abans de sopar i sense massa gana) i llavors en vaig demanar un mojito. No és que sigui una beguda que m’agradi massa ja que com la fan en la immensa majoria de llocs aquí (amb menta en comptes de hierba buena) queda trobo excessivament perfumada, però al ser una beguda d’aperitiu vaig pensar que potser ajudava a obrir la gana. De les opcions de mojito ja prèviament fetes que volen posar de moda no cal ni parlar-ne ja que tenen més de desinfectant de bany que de beguda.
El meu cocktail, i el de Ernest Hemingway, és el Daiquiri. El vaig tastar per primer cop al lloc on realment el van popularitzar quan vaig ser a l’Havana per segon cop, al Floridita. Era allò de fer la ruta mig bohèmia de “My mojito in la Bodeguita and my Daikiri in la Floridita”. Lo de la Bodeguita, horrible. Cocktails fet en produccions industrials i que te l’has de prendre de peu al costat un altre turista tan suat com tu i que a sobre creu que el món mereix que el seu nom quedi gravat en una de les parets del bar.
El Floridita és diferent. Potser perquè no queda al costat del centre històric, tot i que està al costat del Capitolio, o potser perquè el Daiquirí (aquí es diu amb accent a la darrera i) no és tan popular. Però segons a l’hora que s’hi vagis pot trobar-lo semibuit i gaudir amb tranquil•litat d’un ambient que sembla no haver canviat massa des dels 60. El daiquirí, doncs, costava (any 2003) sis dòlars americans preu normal per un europeu però si penses que un metge cubà cobra 30 dòlars mensuals, et deixa la sensació que, o bé els cubans no entren a la Floridita, o bé que estàs fent de turista pardillet. Tan és, val la pena gastar-ho.
La fórmula del cocktail original és (copio i enganxo del Wikipedia):
• 42 ml (1 1/2 onzas) de ron blanco
• Jugo de medio limón ( 7 ml o 1/4 de onza)
• 1 cucharadita de azúcar
Personalment aquesta versió la trobo un mica forta, i m’agrada molt més la variant “Floridita”, que consisteix en incloure unes gotes de Marrasquino (un licor amb base de cireres, mel i ametlles , 5 concretament, i triturar el gel en plan granissat, frapé que dirien els barman. A part del gust característic del Marrasquino també s’aconsegueix que la beguda es mantingui freda i no aigualida fins al final.
I aquí ve el meu problema amb el daiquiri (aquí la i no s’accentua). Normalment els bars fan una versió més o menys encertada, i habitualment la cosa tendeix a menys, de la versió clàssica. Et gastes un pastizal per una beguda forteta (ron + suc de llimona i sucre) i mig aigualida. O ets un superfan o és difícil.
El darrer que em vaig prendre així va ser a Cala Banys. Un veritable desastre. El lloc és maco però arribar-hi és una agonia, el servei deixa molt molt a desitjar (en algo s’ha de notar que ets a Lloret) i el cocktail era aigua i a preu insultant (9 euros). Al Mamainé me’l van fer Floridita style. Redempció pel Born.
Abans de sopar, ja que encara era d’hora vam decidir prendre alguna cosa ens vam entrar a la cocteleria Mamainé (C/Rec 59) que està al fons del Passeig del Born venint de Sta. Maria del Mar. Hi havia estat una única vegada, a principis d’estiu i condicions similars (abans de sopar i sense massa gana) i llavors en vaig demanar un mojito. No és que sigui una beguda que m’agradi massa ja que com la fan en la immensa majoria de llocs aquí (amb menta en comptes de hierba buena) queda trobo excessivament perfumada, però al ser una beguda d’aperitiu vaig pensar que potser ajudava a obrir la gana. De les opcions de mojito ja prèviament fetes que volen posar de moda no cal ni parlar-ne ja que tenen més de desinfectant de bany que de beguda.
El meu cocktail, i el de Ernest Hemingway, és el Daiquiri. El vaig tastar per primer cop al lloc on realment el van popularitzar quan vaig ser a l’Havana per segon cop, al Floridita. Era allò de fer la ruta mig bohèmia de “My mojito in la Bodeguita and my Daikiri in la Floridita”. Lo de la Bodeguita, horrible. Cocktails fet en produccions industrials i que te l’has de prendre de peu al costat un altre turista tan suat com tu i que a sobre creu que el món mereix que el seu nom quedi gravat en una de les parets del bar.
El Floridita és diferent. Potser perquè no queda al costat del centre històric, tot i que està al costat del Capitolio, o potser perquè el Daiquirí (aquí es diu amb accent a la darrera i) no és tan popular. Però segons a l’hora que s’hi vagis pot trobar-lo semibuit i gaudir amb tranquil•litat d’un ambient que sembla no haver canviat massa des dels 60. El daiquirí, doncs, costava (any 2003) sis dòlars americans preu normal per un europeu però si penses que un metge cubà cobra 30 dòlars mensuals, et deixa la sensació que, o bé els cubans no entren a la Floridita, o bé que estàs fent de turista pardillet. Tan és, val la pena gastar-ho.
La fórmula del cocktail original és (copio i enganxo del Wikipedia):
• 42 ml (1 1/2 onzas) de ron blanco
• Jugo de medio limón ( 7 ml o 1/4 de onza)
• 1 cucharadita de azúcar
Personalment aquesta versió la trobo un mica forta, i m’agrada molt més la variant “Floridita”, que consisteix en incloure unes gotes de Marrasquino (un licor amb base de cireres, mel i ametlles , 5 concretament, i triturar el gel en plan granissat, frapé que dirien els barman. A part del gust característic del Marrasquino també s’aconsegueix que la beguda es mantingui freda i no aigualida fins al final.
I aquí ve el meu problema amb el daiquiri (aquí la i no s’accentua). Normalment els bars fan una versió més o menys encertada, i habitualment la cosa tendeix a menys, de la versió clàssica. Et gastes un pastizal per una beguda forteta (ron + suc de llimona i sucre) i mig aigualida. O ets un superfan o és difícil.
El darrer que em vaig prendre així va ser a Cala Banys. Un veritable desastre. El lloc és maco però arribar-hi és una agonia, el servei deixa molt molt a desitjar (en algo s’ha de notar que ets a Lloret) i el cocktail era aigua i a preu insultant (9 euros). Al Mamainé me’l van fer Floridita style. Redempció pel Born.
posted by ig at 3:17 p. m.
0 comments
