Una troballa

Al 2006 la periodista de The Guardian, Helen Pidd, li va proposar a Alex Kapranos, vocalista de Franz Ferdinand, que li anés enviant durant la gira mundial, que el grup va fer per presentar el seu segon disc. Els articles giraven sobre la temàtica del que menjava un grup en el seu viatge pel món, i la columna s'anomenaria Sound Bites. Alex Kapranos, abans del brutal èxit de la banda, havia treballat de pinche de cuina a diversos restaurants cutres de Glasgow i va acceptar, encantat, la idea.

Mesos desprès, d'aquella experiència sorgeix Sound Bites (Ed. 451.http.doc), un llibre que recull els 53 articles que van aparèixer a The Guardian i que formen un compilació sorprenent. Cinquanta-tres petites histories que giren al torn del menjar però que suposen una barreja entre guia turística-gastronómica i anecdotari musical. Llibre altament recomanable.

La triple S

Em sembla que darrerament Rowlisblog esta caient en les tres S de la premsa sensacionalista tradicional: Sex, Sport & Scandals. Diuen que és la fórmula que més arrossega pel morbo i tot plegat. Aquí una noticia -si se li pot dir noticia- que m'ha cridat l'atenció.

Se va de marcha y se despierta en casa desconocida y sin bragas

Una joven de Tarragona de 19 años ha presentado una denuncia ante la Guardia Civil por una presunta agresión sexual. Al parecer, la chica, trabajadora de Port Aventura, no recuerda lo que le sucedió en la madrugada del miércoles tras irse de marcha por Salou; sólo que se levantó por la mañana en un apartamento desconocido y sin ropa interior.

Port Aventura ha cerrado su 13 temporada. Para celebrarlo es ya una costumbre cada año reunir a los trabajadores en la zona de México, en la Cantina, donde se celebra una cena y luego se sale de fiesta, tradicionalmente por los bares de Salou. Esa cena tuvo lugar el martes día 8 por la noche y según ha podido saber el Diari a la fiesta acudieron más de 2.000 personas. Hacia las 2 de la madrugada ya quedaba poca gente en el recinto del parque y algunos de los trabajadores optaron por continuar la fiesta en Salou.

Incapaz de recordar

Entre este colectivo se encuentra la joven, vecina de la ciudad de Tarragona, presuntamente víctima de una agresión sexual de la cual poco o nada recuerda, si es que realmente sucedió. La falta de imágenes de la noche y la incapacidad de la chica para recordar la cara de su presunto agresor abren la posibilidad de que no se hubiera consumado la agresión, según apuntan fuentes cercanas al caso. La joven, que cumplirá 20 años a lo largo del 2008, es incapaz de recordar lo sucedido tras la cena y la fiesta por los bares de la capital de la Costa Daurada. La confusión fruto de un ingestión excesiva de alcohol o de otras sustancias puede favorecer el desconcierto.
De madrugada, la chica se levantó totalmente desorientada, en un apartamento que desconocía y al cual no sabe cómo llegó ni con quién. Tan sólo un detalle le hizo sospechar que había sido víctima de una posible violación o agresión sexual: no llevaba ropa interior. Ante tales hechos la chica marcó el teléfono de emergencias, el 112, una llamada que se derivó hasta la Policía Local de Salou, quien acudió hasta el apartamento, situado en algún punto de Salou, entre las 5 y las 6 de la mañana. Tras hablar con la joven, ésta decidió interponer una denuncia en la Guardia Civil, quien derivó el caso hasta los servicios de los Equipos de la Mujer y el Menor (Emumes) dependientes de la Policía Judicial, quienes investigan lo sucedido. El hecho de que la joven no recuerde nada de lo sucedido no facilita en absoluto la investigación y el poder montar la película de los hechos de esa noche. La denuncia se presentó ante la Benemérita el miércoles por la mañana.
Como es reglamentario en estos casos, la joven fue derivada hasta el Hospital Joan XXIII de Tarragona donde fue examinada por un médico forense para evaluar si había tenido algún tipo de relación sexual en las últimas horas y si había signos de haber sido forzada.

Why not?

És una cosa molt acceptada l'opinió que "no hi ha res millor que anar a un concert on et sàpigues les cançons". No hi estic del tot en desacord. M'ho he passat teta anant a concerts dels U2, Franz Ferdinand, Oasis, Brams (si, si, tb) o, sobretot, Héroes del Silencio on més que un concert he viscut un immens karaoke. Tot i això vull reivindicar l'experiència d'anar a una actuació en viu sense conèixer la majoria de temes. He anat a molt concerts on tan sols sabia el hit, el single o alguna tornada però el d'aquesta nit a l'Apolo ha estat sensacional. Pete Doherty i els seus Babysahmbles han arribat a Barcelona entre el morbo de si finalment feien concert es creuava i passava de tot o la liava, en un gest propi de la millor tradició britànica d'un show bussines que, tot i escasses excepcions, ja no existeix. I malgrat aquestes expectatives els Babyshambles han fet una actuació, musicalment parlant, gloriosa.
Davant d'un públic entre adolescent afamegat d'ídol auto destructiu i vestits per l'ocasió, i de nostàlgics de quan la música era música, el grup britànic ha fet un espectacle d'hora i mitja amb poques fissures. Tan a la guitarra principal com de solista a lo Jim Morrisson, Doherty ha demostrat el control de l'escenari per fer arribar a l'èxtasi a un públic que definitivament ha arribat a la catàris amb el gran hit del primer àlbum (Down in Albion), Fuck for ever. Ha estat un increïble cloenda per la presentació del seu segon llarg (Shooter Nation) que, si bé no té la frescor del primer, carrega d'energies a uns seguidors assedegats d'un pop-rock amb notes de punk i d'un leader voice carismàtic a l'alçada de Bono on Chris Martin. Tot i les seves mancances, ja no es troben massa grups com aquest.

Operación himno

Malgrat que se suposa que fins al dia 21 de gener no es coneixerà, avui la web Libertaddigital.es (la web de Federico Jimenez Losantos) avança la proposta de lletra per l'himne d'Espanya. Aquesta iniciativa va sorgir del COE que juntament amb la SGAE i un "grup de savis" van posar en marxa la Operación himno per tal de posar lletra a la Marcha Real. Tot i posar en quarantena la primicia de Libertad Digital, aquí va la lletra.

¡Viva España!
Cantemos todos juntos
con distinta voz
y un solo corazón.

¡Viva España!
Desde los verdes valles
al inmenso mar,
un himno de hermandad.

Ama a la Patria
pues sabe abrazar,
bajo su cielo azul,
pueblos de libertad.

Gloria a los hijos
que a la Historia dan
justicia y grandeza
democracia y paz.

Opineu els que l'heu de cantar

La orgía de las maestras

Des de fa unes setmanes hi ha un historia de sis professores una escola pública d'un poblet a Argentina que, juntament amb un xofer, protagonitzen un fet que ha escandalitzat el país. Resulta que aquest un grup de professores agafaven cada matí un autobús al poble on vivien, Salades, per anar donar classe on era l'escola, Pago del Deseo (no m'ho invento). El trajecte entre Saladas i Pago del Deseo era d'uns 15 kilòmetres, però en comptes de trigar uns 10 minuts, el grup, de vegades, trigava molt més. Que els feia retrassar? Doncs es veu que a mig trajecte, el xofer i les professores feien un alto en el camino per tal de arribar a l'escola ben servides. Amb l'autobús parat en mig de la maleza (el lloc aquest cau enmig de l'Argentina més rural) les docents -dones d'entre 30 i 40 anys, cinc d'elles casades i amb fills- es prestaven a la luxúria amb el conductor, de 35 anys, que no content amb arribar amb el sable ben net, els fotia fotos amb el mòbil per poder-ho recordar a casa. Elles, ni cortas ni perezosas, es deixaven fer fotos pensant que allò no sortiria d'allí...obviament s'equivocaven. Un dia, la novia de l'autobuseros, cotillejant per l'ordenador va trobar les fotos de tot el pastel i indignada va, a part de chutar-lo, penjar les fotos a Imperné i destapar tot el percal.

Amb tot l'escàndol no va trigar a petar i el que va començar com un rollo de poble, al poc el cas ja era conegut a tota Argentina. Com sempre passa en aquests casos els rumors van començar a aparèixer i malgrat que a les fotos tan sols hi surten dues professores, els veïns de Salada (ja te tela el nom dels dos pobles i el cas), que al ser un poble petit tothom es coneix, asseguren que allò que passava al autobús era una juerga col·lectiva i ja es coneix del cas com La orgía de las maestras.
De moment l'escola no ha pres mesures en contra les professores tot i que s'explica que la filla d'alguna de les protagonistes ja ha tingut algun episodi de crisis de nervis. I és que clar, veure com circulen fotos de la teva mare amorrada al pilón ja se sap. Respecte al fet que es deixessin fer fotos, una --la soltera- ha declarat "no sabía que era para bajar en su correo. Siempre me dijo que era para bajar en su celular que tenía un código que nadie miraba, solamente él". De qui no se sap res és del autobusero, que està desaparegut en combate tot i que al poble es jarten dient que més d'un marit te bastants ganes de xerrar amb ell.
La conclusió d'aquesta història és: foto que no vols que aparegui, no te la deixis fer, ja que sinó, tard o d'hora apareixerà. Si no que li preguntin a Laure Manaudou, nedadora del que han aparegut unes fotillos desprès de barallar-se amb el seu ex novio, nedador també. Ah!... les fotos de La orgía de las maestras, se'm oblidava. El xofer és el pàjaru que surt l'últim. Un figura el paio.

Orientalismes

No recordo la primera vegada que vaig anar anar a menjar en un japo. En canvi sí la primera que vaig anar a un chino. Va ser en un que hi ha (o hi havia) al capdamunt del Passatge Forasté, gairebé tocant al Passeig de Sant Gervasi. No recordo el que vaig menjar però el que és segur és que devia causar una bona sensació a la familia ja que, a partir de llavors, el menjar xinès va entrar a formar part de la nostra rutina. Anàvem a un que estava (o està) al Carrer Marià Cubí amb Aribau. Era una cosa curiosa: hi havien dos restaurants xinesos un al costat de l’altre. Nosaltres sempre vam suposar que compartien cuina però per si de cas, entràvem al de la dreta. Hi anàvem tant sovint que fins i tot la velleta que agafava la nota ja sabia que demanaríem, en el meu cas Wangtun frito i cerdo agridulce (desprès vaig passar-me al pato con limón), i quan espaiàvem una mica més de l’habitual la nostra visita sempre li soltava al meu germà i a la meva germana “uy! cuando ha clecido”. A mi ni aigua... coses de ser el del mig.