Prioritats

La vida moltes vegades és una qüestió de prioritats. Una qüestió d'interesos i d'eleccions: m'en vaig a dinar o acabo la feina per no fer-la per la tarda? Em foto una copa més i a reventar-ho tot o m'en vaig a casa i demà em llevo amb el cap normal? Pillo un troç més de chuletón de Manolo o intento que la meva línea no sigui més curva del que ja és?... És qüestió d'escollir segons uns interesos i unes prioritats. On vull anar a parar? Doncs que la darrera setmana aquest blog no ha estat, ni de lluny, una de les meves prioritats i d'aquí que no hagi actualitzat res. Vol dir que ho serà a partir d'ara? mmmmmmmm.....ho dubto. Realment mai ha estat una cosa prioritaria, però tractaré no deixar entre post i post tant de temps malgrat que a partir de dilluns serà dificil ja que m'incoporo a una feina mitja jornada com una cosa més que ocuparà el meu temps. Tornen els horaris, però ja treuré temps d'algún lloc per aquells que es segueixen interessant per les informacions i opinions totalment prescindibles.
Vull fer una petita ampliació a la crítica que començava al darrer article. Ja sé que seré criticat, però quin pedaso grup que és Antònia Font. Potser és la fe del converso (per allò que era un grup que em fotia mandra) o potser que el meu estat d'ànim actual em fa més receptiu a les seves lletres i melodies festives i dolces (que no empalagoses), però estic descobrint un grup que crec que realment val la pena. Us ho dic en serio. Jo de moment no paro de posar-me tres dels seus discos: A Rússia (2001), Alegria (2002) i Batiskafo Katiuscas (2006).
De la mateixa que quan vaig escriure sobre el Com anar al cel i tornar del Pets vaig apuntar que no aniria a cap concert, d'aquests no ho descartaria. No sé, potser tot plegat és l'eufòria del moment, però crec que no.

De vegades fa mandra

De vegades m’ha passat que em recomanen un grup o que sents parlar molt d’ell però que et fa una mandra terrible escoltar-lo. Em va passar amb Pixies, que ja sabia que eren mítics, però que em fotia pal escoltar-los fins que em vaig baixar un The Best Of i em van agradar. Em passa amb Inspiral Carpets (Pedrito, aquell CD que em vas regalar encara està junt amb el de Ska-P, omplint-se de pols ja que mai l’he escoltat) i m’ha passat amb varios grups i cantants més...

La darrera vegada que m’ha passat a estat amb el Rufus Wainwraight (o wainwous, o wallsworlds o wuainbright o com sa digui) i amb Antònia Font. Del primer vaig sentir per primera vegada d’ell al Summercase de l’any passat:

-Anem a veure Rufus Güaiswiash – em van dir
- A qui?
-Al Rufus. No el coneixes?
-Ni puta idea
-Ah, doncs està de puta mare, ja veuràs

Bueno, al concert vaig durant un cinc minuts màxim. Estava a reventar de gafipastis (AKA moderneo) i hi havia un paio sobre l’escenari amb un pianillo rollo canta-autor torturat i no li vaig saber veure qué tenia d’especial.
Desprès de llavors he sentit a saco de critiques positives del paio aquest fins al cap de gairebé un any desprès m’he baixat dos CD del tal Rufus pensant “Collons! Deu ser un crack el paio aquest i jo m’el estic perdent”. Dos bé, desprès d’escoltar el Want One i el Want Two, em vaig donar compte que la meva mandra a escoltar-lo estaven més que justificades. Algú em podria explicar que té de bo, de nou o de sorprenent aquest Rufus? Melodies sense cap tipus de gràcia, veu sense personalitat ni caracterítica especial....quin conyàs de paio!!! (això és, obviament, opinió personal)
Desprès del fracàs absolut del Rufus estava molt més reaci a escoltar l’altre grup que tenia pendent i que em feia mandra: Antònia Font. D’aquells mallorquins també sempre n’havia escoltat crítiques molt positives i que la seva música estava molt bé i que era bastant diferent al que es venia fent per aquí (diferent, però, no vol dir millor). Bé, finalment he fet el cop de cap i m’he baixat el Batiscafo Katiuskas que és el darrer disc que han tret. Aquest cop també he tingut una sorpresa tot i que positiva. Realment es podria dir que m’han agradat.
En aquest cas sí que són molt diferents (en l’aspecte positiu) al que es venien fent aquí (dic en música en català...o balear o com ells li vulguin dir en aquest idioma que no en tinc ni idea). Si m’apures també és molt diferent a lo que habitualment es coneix com a indiepop que es fa en castellà i que jo hagi sentit. El que proposa Antònia Font és un pop amb melodies molt treballades i amb lletres referències còsmiques i íntimes (és a dir, que canten sobre astronomia i sentiments). En les seves cançons aporten tocs sinfònics pero que no queden gens pretensiosos: no com el típic grup que treu dos discos i desprès pretèn fer un concert al Palau de la Música acompanyants d’un quartet de corda i un altre de vent.


No vull comparar-ho-los amb ningú d’aquí ho de fora ja que passo que apareixin els talibans de sempre que critiquen sense haver-los escoltat simplement perquè no tenen anglès de York ni opten els Brit Awards (sí, ho dic per tú, no en tinguis cap dubte). Així que nomès dir que supereu la mandra que jo també tenia a escoltar-los i proveu-ho. Potser us agrada i tot...jo ja estic provant amb la resta de discos que tenen.

Bon dia de la música a tots.

PD: Sí. Article del Rufus i dels Antònia Font el dia que els Stones toquen a Barcelona. I que? Sempre hi haurà temps per un post sobre Sus Satánicas Majestades

1000 entrades

A punt de les 1000 entrades.

Gràcies a tots per fer-ho possible

Keep on rowling!

Caça major

Ara que ha passat el que havia de passar (malgrat que crec que molt culers hem tingut un cuc a la panxa durant molts minuts) m’ha passat pel cap una expressió de Ferran Monegal que sempre usa en el seu programa. Una cosa com “sempre s’ha de disparar cap a munt, som de caça major, no de matar pardalets”. És a dir, apuntar als que manen i no als de baix.... Clar, “els de baix” , al Barça, són paios que, el que menys, deu cobrar 1 mil·lió d’euros de nònima a l’any, pero crec que l’article de l’altre dia podria quedar coix si no es fa caça major. Comencem de baix cap a dalt.

Banqueta: ja apareix al darrer artícle. Nomès recalcar que els membres de la direcció tècnica ha de ser capaç de liderar el vestidor, gestionar egos i imposar una disciplina professional als mètodes de treball. Una manera podria ser “traslladar” els entrenaments de l’equip a la Ciutat Esportiva Joan Gamper, de què serveix sinó? El camp de la Masía serà molt bonic però la ciutat esportiva s’hauria de convertir en una espècie de CAR, no nomès del primer equip, sinó també de les seccions. Nomès recordar que els horaris dels entrenaments al Blaugrana va ser un dels motius del “pique” Pesic - Valero Rivera, que va acabar com va acabar.
A la ciutat esportiva els equips podrien treballar més intensament lluny de mirades d’aficionats i de la premsa que no podria “desestabilitzar” amb imatges d’aquelles de “tal no ha mirat a tal, o tal no s’ha saludat amb l’altre”. Això sí, a la premsa, totes les facilitats: sala de premsa còmoda, zona mixta per parlar amb jugador i fer entrevistes, autocars Camp Nou- Ciutat Esportiva i moments de poder registrar imatges i fer fotos. Máximes facilitats però també recordar una de les màximes periodístiques no escrites: “busca’t la vida”.



Direcció esportiva: La 2006-2007 ha estat la primera en la que Txiki ha assumit plenament la direcció esportiva. Vol dir que hauria de marxar? No. Segur que tots nosaltres ens vam il·lusionar amb Zambrotta, Thuram i Guddy com a recanvi de Larsson. Tot i això el balanç de la seva feina d’aquests 4 anys no ha estat del tot positiu. Si ens guiem per allò dels qui ficha a qui, la dupla Beriguistain-Rijkaard queda bastant per sota de feina de Rosell. Ezquerro, Maxi, Albertini...no es podem comparar amb Deco, Ronnie...tot i que Eto’o tampoc es pot comparar amb Belletti. Aquest estiu s’haurà de fitxar i força. En principi no hi haurà casos com la Juve on es pugui “pescar” algo, ni tampoc euforia post Champions de renovacions injustificades (Belletti), serà l’oportunitat de veure qué passa...per mi, la darrera oportunitat.


Ademés de les altes, també s’hauràn de negociar les baixes, que n’haurien de ser varies. No es poden permetre altres casos com el de Saviola. També entrar a sancionar actituts que desgastin el grup, ja sigui faltant a entrenaments o fent declaracions incendiàries.
Un altre repte de la temporada 07-08 serà veure qué es fa amb el futbol base. Sembla que s’en ocuparà Guardiola. Molt culer i molt mític, però sense cap tipus d’experiència en un moment on no poden haver més errors. Hi ha perill de cremar-lo en una sola temporada si la cosa no va bé, l’aposta és arriscada.

Directiva: Hi és? El anar deixant fer ha estat un dels errors de la temporada. Al no sortir al pas dels problemes que hi ha hagut ha estat una cosa que ha fet crèixer el mal ambient i, fins i tot, desacreditar a l’entrenador. I es veu que al balonmano ha passat una cosa semblant. I parlant de seccions potser s’haurien de cuidar una mica més. Que ningún directiu viatgi a Vitoria quan la secció de bàsquet es juga l’Eurolliga és un fet bastant greu. Més si és l’equip a més pressupost d’Europa i que és possible que et salvi la temporada al del club. Si has d’anar al Palau i aguantar una pitada, hi vas i llestos. Nomès et pitaràn al principi ja que el partit serà prou important com perquè la gent sudi de tu.


Segurament m’he deixat mil i una cosa...s’admenten comentaris i discrepancies (si és que algú s’ho ha llegit tot...que ho dubto). Ah! critica del Barça desde el Rowlisblog!

Los Señores del Mar

Cuando la temporada de crucero ya ha empezado a rodar empieza una competición diferente. Un competición sin ganadores ni vencidos. Sin tecnología. Sin trampa. Sólo barco y tripulación ante el viento y el mar. Llega el momento de la vela clásica, cuando navegar se convierte en un arte.

Son dos los eventos los que levantan el telón a la temporada de vela clásica. La prestigiosa Antigua Classic Yacht Regatta, que concentra la flota americana en el Caribe, y Les Volies D’Antibes que abre el circuito de vela clásica en el Mediterráneo en 2007.
La Antigua Classic Yacht Regatta tiene una historia peculiar. Corrían los años 60 cuando el incipiente negocio del chárter floreció en la Caribe. El English Harbour Antigua era un foco de embarcaciones que partían a explorar el caribe con los turistas y al final de cada temporada de chárter los barcos competían amistosamente a ver quién era el primero en llegar a Guadalupe. De esta manera en 1967 nació la Antigua Race Week que durante 20 años cerró la temporada de negocios. En 1987 el abandono de los antiguos barcos de madera por otros más grandes y más cómodos para su uso en chárter hizo que la regata ya no tuviese sentido por lo que esta llegó a su fin. Un año más tarde y debido a la nostalgia hacia aquella regata primeriza el Capitán Uli Pruesse organizó una reunión a bordo de su Aschanti of Saba con otros patrones de barcos clásicos y en ese mismo 1988 nacía la primera Antigua Classic Yacht Regatta con siete barcos participantes exclusivamente clásicos.
A partir de entonces este evento ha ido creciendo en importancia y participantes y a partir de la segunda mitad de los noventa la prueba no baja de los 50 o 60 inscritos en cada edición. Uno de los mayores logros conseguidos en Antigua fue en 1999 cuando se consiguió organizar la primera regata en 60 años entre dos Clase J de la America’s Cup de los años 30. También fue en Antigua dónde creó la clase “Espíritu de la tradición” con modelos nuevos pero construidos siguiendo parámetros clásicos y que hoy es aceptada en todo el mundo.


En 2007 no ha sido una excepción y una multitud de modelos han navegado hasta el Caribe para unirse a la flota de la Antigua Classic Yacht Regatta. Con bandera americana, caribeña, inglesa o, incluso, de Nueva Zelanda nadie ha querido perderse una de las regatas más bellas que se pueden encontrar en el calendario.

Volies D’Antibes

Durante el invierno los grandes barcos clásicos suelen desaparecer de los embarcaderos para pasar la época de frío a buen recaudo. Los trabajos de mantenimiento y de reparación de la delicada madera con qué están hechos estas piezas de artesanía duran muchos meses y la fría agua del mar y la humedad no les hace nada bien. Es la época en qué las capas de barniz y las horas de lija son el día a día de unos clásicos que no volverán a izar sus velas hasta que lleguen y soplen los vientos estivales.
Por esa razón la llegada de los temporada de clásicos del circuito Panerai Classic Yachts Challenge es una gran noticia. Y esta temporada se abre en el sur de Francia, en la costera localidad de Antibes Juan-les-Pins entre, Cannes y Niza, en plena Costa Azul.
Hasta Antibes navegaron la flota europea de barcos clásicos que se enfrontaran en este 2007. Fue la ocasión idónea para verlos recién salidos de su reposo invernal en todo su esplendor. Relucientes sin que las millas de la temporada hayan hecho mella en sus perfectas lineas.
En Antibes compitió una selección de los barcos clásicos más impresionantes que existen en distintas clases: Vintage (construidos antes de 1950), clásicos (antes de 1976), los de la clase Métrica (6 metros, 8 metros, 12 metros y los competidores de America’s Cup entre 1958 y 1987) y los de Espíritu de Tradición. Durante toda la regata se respiró un gran ambiente de camaradería que se vio incrementado por la sensación de inicio de curso y reencuentro de muchas tripulaciones.

Los cinco días de Les Volies D’Antibes estuvo dividida en dos tipos de competición. Para las clases métricas se compitió en formato Macth Race que permitió ver impresionantes duelos entre antiguos Copa América que reverdecieron sus antiguas cualidades en este formato. Para las demás clases se dio la salida en formato de regata costera que, que fue más bien un desfile de estos clásicos del mar, en los 23 kilómetros que separan Antibes de Juan-les-Pins. Todo esta competición se desarrolló en un gran ambiente festivo que hace creer que este Panerai Classic Yachts Challenge 2007 va ser uno de los grandes espectáculos de la temporada.
La próxima parada del Panerai Classic Yachts Challenge en la localidad italiana en Argentario para la flota mediterránea y en Newport para la americana.

Fotografías: http://www.antiguaclassics.com/ y http://www.voilesdantibes.com/

Una proposta pel Barça 2007-08

Ara que gairebé la temporada ja ha acabat crec (jo no sóc ningú per dir-ho, però mira...) que s’haurien de pendre algunes mesures perquè no torni a succeïr el d’aquesta. Independentment que el Mallorca fagi algo de profit al Bernabeu i el Barça golegi al Nàstic considero que s’han de pendre decisions perquè el d’aquesta temporada no torni a passar.

Llista d’altes i baixes Porteria: Quedar-se amb Valdés i plantejar-se un recanvi per Jorquera. Tants anys sent el número dos i sabent que no seràs el titular pot afectar al cap de tothom. Es podria buscar a algú veterano per casos excepcionals quan Valdés no poguès jugar.
Defensa: Em quedo amb Zambrotta, Puyol i Thuram. Parlaria amb Márquez per saber si té el cap per competir al màxim nivell i oblidar-se de coses personals. Donaria la baixa a Gio (mersi per tot), Belletti (mersi per St Denis), Silvinho (mersi a seques) i amb Oleguer potser m’el quedaria en cas de moltes, moltes urgéncies...no crec que es queixès en excès per estar a la banqueta o no estar convocat. Pillaria dos laterals i un central, Puyol no pot estar per tot i sempre, i Thuram té l'edat que té...

Mig camp: Deco, Xavi i Iniesta are in. Motta out (ja són moltes les oportunitats, xato) i dubtes amb Edmilson. Faria falta un bon stopper i anar pensant en un recanvi per Deco (més val ser previsors).
Davantera: Aguantar els REM sempre que es pugui. Si Eto’o marxa s’ha de pensar en un recanvi amb garanties. Ezquerro, Saviola, Guily i Maxi López (que torna) fora. A Guddy potser l’aguantava si accepta el seu rol (que l’ha acceptat aquest any). Per cobrir les baixes jo potser confiaria amb Giovanni i Bojan. Els titulars están més que clars i prefereixo confiar en un xaval amb ganes i que diuen que són bons a la banca, que una mediania tipo Ezquerro...ademès, no jugarien a Tercera amb el Barça B.
Banqueta: Aguantar a Frank, però que solucioni el que ha de solucionar per estar per la seva feina. Buscar un substitut a Neeskens o Eusebio. Nomès amb bon rollo no gestiones a persones que són nens mimats carregats de pasta, qualsevol persona que es dediqui a la docència ho podria dir.
Pretemporada Desprès de les altes i les baixes el que s’ha de fer és una pretemporada racional. Sembla que lo de les gires és innegociable, però han de primar aspectes esportius en el moment de planificar la temporada que no pas els econòmics. L’exemple d’aquest any ha de fer reflexionar. La Galaxia Florentino es va començar a trencar quan van veure que no nomès amb talent es guanyen els partits.


Treball diari Disciplina, disciplina, disciplina. Considero que la feina d’un futbolista és jugar a fútbol o preparar-se per fer-ho de la mateixa manera que la d'un abogat és exercir o la d'un metge és curar gent. No és casualitat que els futbolistes que venen d’Itàlia (selecció campiona del món, lliga del equip que ha guanyat la Champions) o Anglaterra diguin que aquí es curra poc. Proposo una “jornada” de sis hores al dia. Començar a les 11 (uy sí, que madrugón) fins les 14, dinar al club amb dieta controlada, siesta o play i desprès de 16h a 19h.
No cal que siguin 6 hores de físic. Es poden repartir amb entrenament, sessions tàctiques, gimnàs, video... que molts jugadors ho considerarien aburrit? Bueno, jo també considero aburrit escriure sobre aire acondicionat i ho faig a 40 euros la peça...qué hi farem? és la meva feina no?
Fora d’aquests horaris (que gairebé qualsevol mortal signaria amb els ulls tancats) és temps per fer el que vulguis. Vols sortir? surt. Vols beure? beu...ara, el dia següent a les 11 al curro...no seràs el primer en portar un “casco” enorme a la feina ni aguantar els tembleques. No serveix de res currar desprès de la derrota (l’equip estava entrenant el diumenge al matí, els vaig veure a l’anar al Palau) per fer veure lo "afectats" que estan, això és conseqüència d’una rutina... Els compromisos de publicitat (dels que els club també es beneficia per tema drets d'imatges) no han d'interferir en excès. Fixar un màxim "d'hores perdudes" per jugador a la setmana, al mes, ...
També crec que seria convenient un règim disciplinari intern, si es que no hi és ja. Arribar tard de les vacances (mai ho he entés això, si compres un bitllet per un dia el tens per aquell dia...mai m’ha passat arribar 3 o 4 dies tard a mi) o a l’entrenament podria ser castigat pel club...es poden buscar fórmules que no sortissin als diaris. Obviament, sortides de to davant de la premsa que trenquin el règim intern no haurien de caure com si no passès res. Si no tens cap com per veure-ho, el club et pot destinar a algú per fer-ho.

La mujer del César además de ser casta ha de parecerlo. No cal que siguin col·legues, peró almenys semblar-ho quan els "pesats" de la premsa (responsables de la seva fama) siguin davant. Totes aquestes coses han de servir per finiquitar el que s’ha conegut com a autogestió. Si et diuen “fes el que vulguis” o “fes el que creguis”, has de ser prou responsable com que allò que “vulguis” fer no afecti en allò que “has” de fer. Que ha funcionat bé dos anys? Cert, però, ens hem d’esperar un altre any per si empatem dos a dos en el funciona o no funciona?
Considero que si s’apliquessin aquestes mesures (o alguna d'elles) no crec que passessim els apuros que s’han passat aquest any. Passi el que passi diumenge que ve.

Zoci (i patitzant) nº 68.036

Que va passar ahir?

Entrades d'ahir al Rowlisblog (feu click sobre l'imatge per veure-la en gran)


Gràcies a tots per fer-ho possible

Himno busca letra

Llegeixo horroritzat que s’ha pres la decisió de posar lletra a l’himne d’Espanya. Horrotitzat no pel fet de posar la lletra, que me la porta ben fluixa, sinó del procès que comportarà això i les conseqüències que s’en derivaran. M’explico:

La petició va sorgir del Comité Olímpic Espanyol i ha estat ràpidament adoptada pel PP que vol liderar la iniciativa al Congrés dels Diputats perquè es creï una comissió i que això tiri endavant ja. Perquè tanta pressa ara de cop? Eurobasket aquest estiu a Madrid i que La Roja pot guanyar? Nou Mundial per Fernando Alonso?...? Pel que es veu hi ha una certa enveja sana (o insana, ves a saber) al veure les aficions i les seleccions d’altres països cantant al unísono himnes com la Marsellesa, el God Save The Queen (que no es oficial) o les Barres i Estrelles, i el diari esportiu Marca ja s’ho ha pres com una cosa pròpia. El PSOE ha dit que no està en contra de fer-ho sempre que s’arribi a un consens.

Consens? En una cosa d’aquestes? JA! Per tal d’inspirar a possibles lletristes es pot mirar qué diuen d’altres himnes nacionals. Molts d’ells parlen de llibertat, d’honor i, en molt casos, de supervivència davant d’un enemic exterior. És el cas de la Marsellesa que es va escriure en el moment històric que es va escriure, quan a la França revolucionaria li estaven donant canya per tots els costats. O, sense anar més lluny, de Els Segadors. Estrofes com “Endarrera aquesta gent, tan ufana i tan superba...” no és precisament un himne hippy...


Podria la lletra del himne espanyol seguir aquests paràmetres al segle XXI? O seria un himne recordant les “grandezas” d’Espanya? Grandeses històriques? El Cid? Los Reyes Católicos? Carlos V? El Imperio donde no se pone el Sol? La Transició? ¿La grandeza de la nación española? Ademès, un himne de tots els espanyols (de bien, per suposat) no hauria de tenir estrofes en tots els idiomes de l’Estat. O nomès hauria de ser en la llengua de Castella? Us imagineu un himne amb una estrofa en català (o valencià, o balear, o rowlià), en euskera o en bable cantada per un paio de Salamanca? I la religió? Es pot parlar d’Espanya sense mentar l’Església Católica i el cristianisme? Recordar nomès que ja es volia parlar del cristianisme al text de la Constitució europea. Consens? JA!

Però, per un moment, posem-nos en un escenari on la proposta surt endavant, es fa una lletra i s’aprova. Desprès imagineu-vos l’escena aquella de les seleccions on pasen la càmara un per un. Aquell moment on més d’un se li posa dura veient escenes tan lamentables (per mi) com la de Raul mirant ves a saber on. Tots cantant al unísono. Tots menys un. Que no canta. I que doni la casualitat que sigui català o basc... uy uy uy...
Si al Xavi l’han volgut deixar a parir perquè diuen es gira el mitjons quan juga la selecció perquè no es vegi la bandera rojigualda qué podria passar ara? Al jugador amb nacionalitat francesa Karembeu ja el van deixar a caldo perquè ell, que és de Tahití (crec), no cantava la Marsellesa quan jugava amb la selecció i França se suposa (se suposa) que és un exemple de plurinacionalitat. Qué passaria aquí? La afición de la Roja animaria igual a un jugador que no vulgui cantar l’himne pels motius que sigui?


Recordeu com (part, d’acord, segur que era una part, segur) de l’afició espanyola va ser tan cafre com per xiular l’himne de França al passat Mundial? I dic afició espanyola perqué van ser els únics a fer-ho, tot i que a Catalunya també s’ha xiulat l’himne espanyol mil·lers de vegades, pero no era per motius de rivalitat esportiva...Pero segur que en un partit Catalunya-Espanya al Camp Nou xiularien l'himne espanyol (de cafres n'hi ha haver a tot arreu).
En fi, sento el rollo però com això de la lletra de l’himne surti endavant tenim enfront una etapa molt molt i molt casposa d’aquelles que, a mi, em foten por.

Daft Punk

Sense cap dubte el concert que més em va sorpendre (positivament) del Summercase de l'any passat. El pitjor (en negatiu) va ser el de New order, potser massa expectatives. Pero van fer un concert de merda, sense ganes i esperant als bisos per tocar els mitos (Triangle Love bizzarre, Blue Monday i el Love will take us apart dels Joy Division) i que la gent marxes contenta.

Em fa pal escriure una bio o algo per l'estil, així que qui en vulgui saber per que consulti la Wikipedia (http://en.wikipedia.org/wiki/Daft_punk). O viquipèdia com ho pronuncien els burros de la Tele 3... no s'ha de catalanitzar tot...de fet, els noms no s'haurien de traduir (opinió personal, i per tant, prescindible).
Nomès dir que el concert del duet de house parisí (expressió molt informativa i periodísticament molt suada) va ser realment espectacular. Suposo que al Youtube (que a TV3 ho deuen traduïr com a llutuf o jutup) es poden trobar videoclips (molt recomenables el de Around the World i de Da funk) que segur que no mirareu.
No sé si ho fan sempre, però a la gira de 2006 van muntar aquesta espècie de piràmide de luz de color des d'on punxaven (veure foto). El que si que es veu que foten sempre és anar amb aquests cascos tipus mecànic de F-1 i la posada en escena és tremenda. Segur que molts es mostraran escèptics sobre el qué pot donar de sí un concert de música electrónica (al mateix Summercase també hi va anar Fatboy Slim i també va estar molt bé) que ho diferencii d'una sessió de DJ en una discoteca...el tema és anar-hi...i al Summercase '07 sembla que vindran els Chemicals brothers (pronunciat los Chémical a Cornellà), serà una bona ocasió per veure-ho en directe.

Fondre's

La vaig olorar abans de veure-la arribar. Aquella olor de vainilla i d’alguna cosa més que mai he sapigut però que és tan seva. Va ser com si alguna cosa colpís els meus sentits abans que arribès per dir-me: “Eh! espavila. Desperta. Ja és aquí”. Em vaig aixecar amb un to gairebé protocolari. Dos petons, però sense atrevir-me a buscar les rodalies dels llavis i no pas la galta, que es on vaig finalment reposar-los. Realment la por em pot. No sé com reaccionaria, no vull avergonyir-me. No en aquestes alçades de la pel·lícula.
-Ei! que tal?
-Tot be. I tú?
-Tot bé.
I ens fonem entre la multitud...

Norma Jean

Ah! Bueno....i avui també Norma Jean Baker, Marlyn Monroe, hauria complert 81 anys si la CIA no s'el haguès cargat per estar liada amb en JFK.

Happy Birthday to you (White Album's version)

Pel que es veu avui fot 40 anys que es va publicar el Sgt Peppers dels Beatles. És a dir l'1 de juny de 1967. No faré un article sobre el tema ja que gairebé posaria el mateix que surt a tot arreu, inclòs als 4 diaris gratuïts. Tot i això nomès dir que és un dels discos imprescindibles que s'han de tenir, el primer que van fer sabent que, en aquella època, no es podria tocar en directe i en el que es diu que Macca ja estava mort. En fi, un "discasu"....tot i que el meu preferit és, i seguirà sent, el White album.