Barrilete cósmico

Ahí la tiene Maradona. Le marcan dos...
Pisa la pelota Maradona
Arranca por la derecha el genio del fútbol mundial.
Puede tocar para Burruchaga...siempre Maradona...
genio, genio, genio...
tá, tá, tá....
gooooooooooooooooooool......
quiero llorar....
Dios Santo, viva el fútbol
golaaaaaaaaaaaaaazooo....Diegooooooooo!
Maradona.....es para llorar, perdónenme...
...Maradona en recorrida memorable,
en la jugada de todos los tiempos....
¡¡¡¡BARRILETE CÓSMICO!!!!
¿De qué planeta viniste para dejar en el camino a tanto inglés?..
Para que el país sea un puño apretado gritando por Argentina...
Argentina 2, Inglaterra 0...
Diegol, Diegol...
Diego Armando Maradona!!
Gracias, Dios. Por el fútbol, por Maradona...
...por estas lágrimas, por este Argentina 2, Inglaterra 0...

Periodisme? (i 2)

erre que erre...

Jo no em poso si la decisió arbitral va ser correcte o no -el primer, per mi, no era penal- sinó del tractament periodístic que s'en ha fet.

Periodisme

Potser no sé el qué és el periodisme...però sí sé el qué no ho és.

I si algún exaltat es presenta a casa d'aquest paio i li fot un tiro? Pq al Marca nomès li falta publicar l'adreça. D'altres diaris d'altres tendències fan igual, però aquesta en concret crec que hauria de ser jutjada i els seus autors inhabilitats per aquesta feina.

The End

Sens dubte una de les millors cançons de la història, d'un dels seus millors grups i posada en una de millors pelis que s'han fet mai.

This is the end
Beautiful friend
This is the end
My only friend, the end

Of our elaborate plans, the end
Of everything that stands, the end
No safety or surprise, the end
I'll never look into your eyes...again

Can you picture what will be
So limitless and free
Desperately in need...of some...stranger's hand
In a...desperate land

Lost in a roman...wilderness of pain
And all the children are insane
All the children are insane
Waiting for the summer rain, yeah

There's danger on the edge of town
Ride the king's highway, baby
Weird scenes inside the gold mine
Ride the highway west, baby

Ride the snake, ride the snake
To the lake, the ancient lake, baby
The snake is long, seven miles
Ride the snake...he's old, and his skin is cold

The west is the best
The west is the best
Get here, and we'll do the rest

The blue bus is callin' us
The blue bus is callin' us
Driver, where you taken' us

The killer awoke before dawn, he put his boots on
He took a face from the ancient gallery
And he walked on down the hall
He went into the room where his sister lived, and...then he
Paid a visit to his brother, and then he
He walked on down the hall, and
And he came to a door...and he looked inside
Father, yes son, I want to kill you
Mother...i want to...fuck you

C'mon baby, take a chance with us
C'mon baby, take a chance with us
C'mon baby, take a chance with us
And meet me at the back of the blue bus
Doin' a blue rock
On a blue bus
Doin' a blue rock
C'mon, yeah

Kill, kill, kill, kill, kill, kill

This is the end
Beautiful friend
This is the end
My only friend, the end

It hurts to set you free
But you'll never follow me
The end of laughter and soft lies
The end of nights we tried to die

This is the end




Cançó del disc The Doors (gener de 1967). El disco sencer es va gravar en nomès dos dies (31 d'agost i 1 de septembre de 1966) i la majoria de cançons es van fer en una sola presa. Aquest disc inclou altres mitos (dels de veritat) com Light my fire o Break On Through i va col·locar al grup de Jim Morrison, Ray Manzarek, Johan Densmore i Robbie Krieger al capdamunt de la llista d'èxits, el mateix any que els Beatles treurien (mig any més tard, juny de 1967) el Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band.
La peli Apocalypse Now! de Francis Ford Coppola és de 1979. El seu rodatge ha estat un dels més complicats de la història i va incloure un atac de cor del protagonista Martin Sheen causat per sobredosis. Va ser nominada a 6 Òscars però nomès en va guanyar 2: millor fotografia i millor so. Al 2001 es va presentar Apocalypse Now! Redux al Festival de Cannes amb un nou muntatge que allargava la peli fins a les tres hores i mitja....no es fa llarga

The last of our famous international playboys

Steven Patrick Morrissey és, segurament, un dels solistes més influents del pop britànic de les darreres dècades. Nascut el 22 de maig de 1959 al Trafford General Hospital de Dayhulme, una barriada de Manchester, fill d’inmigrants católics irlandesos. Ja de petit comença a mostrar interés per la música i la poesia. Lles seves primeres influències són els grups femenins dels ’60 com The Shirelles, Sandie Shaw, Marianne Faithfull, Cilla Black o Timi Yuro, i escriptors com Oscar Wilde i Goethe. Mozz’ també ha indicat el grup The Moor Murders com un dels seus primers referents musicals.

Ja adolescent comença a mostrar el seu caràcter depressiu i soltari pel que rep tractament mèdic. Comença a practicar Jui Jitsu brasiler –és cinturó negre de segon grau- per tal d’evitar les pallisses a una escola que acaba abandonat per posar-se a treballar. Durant una temporada curra al Inland Revenue (Departament britànic de recaptació d’impostos) fins que decideix tancar-se a casa de la seva mare per dedicar-se a escriure i a escoltar música. Publica diversos contes a revistes locals sobre els seus grans referents, James Dean, Patty Smith i New York Dolls, dels que monta un club de fans i entra de ple món del punk rock. És en aquest moment (1977) quan Morrissey entra formar part del grup de punk Nosebleeds un any abans de dissoldre’s, i al 1978 substitueix al cantant de Slaugther & The Dogs fins que al 1980 coneix a Johnny Marr.

Junt amb Marr, al 1982, funden The Smith, el grup que l’hauria de duur definitivament a la fama. La unió entre les lletres melancòliques de Morrissey i les melodies de rock & roll clàssic, country i punk de Marr esdevenen un gran èxit i posen les bases del que desprès es coneixerà com a britpop dels anys 90. Amb The Smiths, Morrissey publica 4 àlbums d’estudi: The Smiths (1984), Meat is Murder (1985), The Queen is Dead (1985) i Strangeways, Here we Come (1987); 1 compilació de singles Hatful of Hollow (1984); 2 recopilatoris Louder than Bombs, (1987) i The World won't Listen (1987) i un disc en directe Rank (1986).
Desprès del Strangeways, Here we Come Morrissey i Marr desfan la banda desprès de desacords personals i musicals deixant enrera un brillant carrera musical plena d’escàndols: acusacións de racisme, pedofilia, vegetarianisme extrem i d’ambigüitat sexual havien navegat amb The Smiths.


Tot i això Mozz' no triga en refer la seva carrera en solitari i al 1988 publica Viva Hate amb l’antic productor dels Smith, Stephen Street, pel que el so del nou Morrissey és molt semblant al de la seva antiga banda. Tot i això, els singles Suedehead i Everyday is like Sunday el catapulten a les llistes i el 1991 publica el seu segon LP en solitari Kill Uncle (al 1990 havia llençat la compilació dels singles Bona Drag).
El reconeixment definitiu com a cantant en solitari li arriba amb Your Arsenal (1992) pel que rep una nominació al Grammy al millor disc alternatiu. Posteriorment publica Vauxhall and I (1994) on aconsegueix el seu darrer gran èxit de la dècada ja que els dos posteriors discos Southpaw Grammar (1995) i Maladjusted (1997) no són molt ben acollits per la crítica, pel que començarà un silenci a la seva carrera que durarà fins al 2004. Durant aquest temps Mozz’ es muda a Los Angeles on duu una vida gairebé monacal i d’abstinència sexual i nomès apareixent en públic en actes a favors dels animals i en contra del consum de carn.
Finalment, el 2004 publica el disc del seu esperat retorn, You’re de Quarry i el seu primer single Irish blood, english heart es col·loca al número 3 de les llistes britàniques en la primera setmana, una cosa que no havia succeït ni en solitari ni amb els Smith, com tampoc vendre un mil·lió de copies. Un altre single, The First of the gang to die, va ser escollida com la cinquena millor cançó del segle XXI segons Rolling Stone. De la gira You’re the Quarry apareixen el disc sen directe Life at Earls Courts i el DVD Who put the M in Manchester.
Morrissey abandona els Estats Units desprès d’una polèmica per unes declaracions en un concert on havia dit que haguès preferit que George W. Bush s’haguès mort abans que Ronald Reagan i s’instal·la a Roma. Allí, enregistra el que, de moment, és el seu darrer album d’estudi, Ringlers of Tormentors (2006) del que You have killed me va ser el seu single més destacat.
La darrera informació de Moss va ser el rumor que deia que representaria a Gran Bretanya al Festival d’Eurovisió de 2007 enfadat pel baix nivell dels resprestants britànics tot i l’acord amb la BBC no va prosperar.

Back to the ’90?

Existeix una teoria sobre les tendéncies que explica que tota moda passa uns 10 anys d’ostracisme desprès d'arribar al seu punt més àlgid. És a dir: que quan una cosa deixa d’estar de moda, ha de passar una dècada perquè alló torni a estar, reversionat, present. Obviament aquesta no és una màxima que es pugui aplicar a tots els aspectes (música, roba, referents culturals...) però hi ha molts casos en qué si es pot dir qué s’acompleix (pronunciat “sacumpleix”).

Quan una cosa està de moda sempre surten corrents contraries a alló majoritari: el rock dur com a contraposició de la candidesa hippy, el punk com a reacció a la festivitat disco....i d’aquesta manera alló que estava de moda, passa de moda, i alló considerat més “underground” passa a ser la tendència dominant.
Els nascuts al finals dels 70 i principis dels 80 ho hem pogut viure bastant a les nostres carnes. Ens vam passar una dècada de look ochentero, escoltant Parchís i menjant Nocilla, per desprès rajar de tot plegat, portant les Panamà Jack i fotent-nos tibios a Bonny’s i Trigretones, i ara ens cau la llagrimeta veient la Madonna encarchutada un altre cop en les malles, buscant als nostres armaris, o als dels nostres pares, per si podem rescatar alguna cosa de quan érem petits per anar rollo Vintage o els videojuegos aquells Nintendo que anaven amb pila de botó.
On vull arribar amb tot això? Doncs bé, seguint l’evolució de tot plegat i pensant que estem al 2007 crec que començo a detectar la tornada de l’estètica dels any 90. M’ho va fer pensar l’altre dia que vaig veure l’anunci de Dacia Logan i la sensació de tenir que la música que hi sona ja no és tanta horterada i comença reconèixer que té el seu ritmillo i que és un mito. Estem a los albores de la tornada dels anys 90? Home, jo ja he vist gent amb les bambes Victoria, però encara no he vist ningú amb les aquelles sabates de Ninja que venien a Vinçon. Encara no he vist aquells pels voluminosos, els chalequets i aquelles samarretes de colors florescents...però no sé, diuen que els pantalons de pitillo tornen, no? Per si de cas jo us vaig deixant (pronunciat "dixant") idees del que era l’estètica noventera per si algú es vol avançar a tothom.

Per si de cas, jo començaré a rebuscar a la roba vella....”mama chicho me toca...”

Closed by spring break

Gone Blanes fills... Rowlisblog i Rowlisfoto es mantindran xeip fins dilluns o fins que em doni la gana a mi. Espero tornar amb noves idees per anar experimentant per aquí. M'enduuc el portàtil i la càmara per anar fotent coses i pulir idees que tinc al cap (mou). Per cert, Rowlisfoto està a l'espera d'un nou "Artista invitado" en breu...hasta aquí puedo leer

Experiència enquesta

Bé, finalment 8 participacions a l'enquesta d'ahir. No està malament, gens malament.

Els resultats han estat:
5 vots a patates amb ceba (63%)
1 vot nomès patates (13%)
1 vot patates amb xoriç (13%)
0 vots patates amb bacon (0%)
1 vot altres opcions (pebrotet, carfoxes, aubergines...) (13%)

Gràcies per participar en aquest blog en proves

Imprescindible YouTube

És increíble lo del YouTube. Impressionant el fet que hi entres i t’hi pots passar tota la tarda -o el matí, o la nit o el que sigui- perdent el temps (o no) buscant i trobant videos de gairebé tot el que et proposis. De videoclips més o menys mítics o freakades que fot la gent per intentar promocionar-se.
Per qui no ho sàpiga, YouTube va nèixer del coco de Chad Hurley i Steve Chen, un nord americà i un de Taiwan que es van conèixer quan treballaven a Paypal, una empresa filial de eBay per enviar pasta a travès d’imperné de manera segura. Tots dos van muntar un pisito sobre una pizzeria a San Mateo, California i al febrer de 2004 creaven aquest sistema de compartir videos caseros. Doncs bé, 20 mesos desprès de fundar YouTube, aquests dos figures van penjar el seu propi video dient que venien la companyia a Google per uns 1650 mil·lions de dolars que, passat a euros, és molta pasta igual. Va ser concretament el 12 d’octubre de l’any passat i en Chad tenia 29 anyets i en Steve nomès 27.
Amb poc més de tres anys de vida YouTube s’ha convertit en una eina imprescidible. En ella podem repassar des de gols espectaculars a series que ens van marcar (més o menys) l’infància.
Tot i això el YouTube té un costat molt menys frívol i que ens permet, si un té un mínim de curiositat pel que passa al món, saber coses que no ens arriben pels mitjans de comunicació habituals. Un d’aquests casos és la guerra paral·lela que americans i insurgència iraquí estan lliurant a travès del YouTube. Es molt i molt fàcil trobar videos que els propis soldats americans graven de les seves patrulles on es veu lo molt putes que ho estan passant a Irak i Afganistan. Fins n’hi ha un parell que ha fet un cançó de dubtosa qualitat sobre com estan fins als ous d’estar allí.Per cert, a aquests dos paios els ha acabat entrevistant la CNN i s’han acabat per fer famosos. Per la seva banda els combatents (em nego a dir terroristes com tampoc els vull dir Resistència) àrabs també tenen els seus videos on s’els veu donant bastanta canya als americans. Si es compara el to de fons que destilen els videos un acaba amb la sensació de qui té més “determinació” per guanyar el conflicte, en fi.
YouTube és la mostra clara que imperné no nomès serveix per veure porno sense parar. En aquest buscador quasi no es pot trobar sexe ja que nomès coses poc explícites, (que no vol dir que possin menys, imaginació al poder!) tipus jacas que es lien entre elles tot molt inocent. Qui vulgui més candela sempre pot acudir a algún YouTube del porno, com pot ser PornoTube.
És innumerable el que pots trobar: desde tanganes a pressons a discursos de la Falange o gags del passat que encara ens foten riure . De tot hi ha d’haver en la Vinya del Senyor...per exemple, puça de foie.

Enquesteta

Seguint les provatures del que pot donar de sí un blog, avui farem una enquesta sencilleta.
Quina és la millor manera de fer una truita de patates?

Your question
	nomes de patates
	patates i ceba
	patates i xoriso
	patates i bacon
	altres
pollcode.com free polls