Rajant dels blogs des d’un blog

Ja fa uns mesos que a la feina tot es 2.0 i internet. Les teories sobre el canvi del en la comunicació i la mort del periodisme en paper (una mort que s’està convertint en agonia ja que ja ho pronosticaven quan jo començava a estudiar i mira). Ara sembla que “es lo más” que et publiquin en un blog, que la teva plana facebook tingui mil dos-cents milions de fans o que és imprescindible tenir canal de twitter per dir-li al món que en aquell moment t’has aixecat per fer un café. Jo dic que no estigui bé tenir tot i això i de fet m’he deixat arrossegar per la marea: tinc compte de facebook (dos concretament, personal i de feina), tinc twitter (que no miro mai) i de vegades he intentat fer veure com una gran cosa tenir una referència en una web de Perú i es fan coses molt interessants a nivell comunicatiu aprofitant un sistema menys rígid (pots fer el que et doni la gana sempre que sigui legal) i la valentia d’alguna marca que aposta per això.

Amb tot avui he rebut un decàleg de com s’ha de tractar a un blogger titulat: “Querida agéncia de comunicación: soy blogger, no periodista” (link). La meva primera reacció ha estat picar-me en plan: per això mateix, ets un blogger, què s’ha pensat la seva excel·lència? Perquè en definitiva un blogger, si és un blog privat, és un paio amb una afició, prou motivat per compartir-la amb el món i amb suficient temps lliure per fer-ho. Rowlisblog és una mostra. Estaria més actualitzat si tingués més temps, però no. Una altra cosa són els blogs que tenen algun periodistes reconeguts i on poden explicar coses que no poden explicar als seus mitjans, però un tiu a qui no coneix ningú, que pel simple fet de tenir un blog se l’ha de tractar com si tingués un Pulitzer i és un standarte de la honorabilitat?

Estic d’acord que el que es s’estén per periodisme avui fot bastanta pudureta. Premsa del cor, crónica negra, reportatges que semblen escrits per empreses (em dedico a mirar colar-ne de tant en tant) però no per això crec que si hagi de donar igual o més credibilitat a un blog que a un article d’un diari. El periodista sé qui és (o més o menys) i em fio més o menys de la capçalera del mitjà però un blog... i tú qui ets i què cony m’importa el que pensis. M’aplico el cuento al Rowilsblog, i queda avisat a la capçalera “Informacions i opinions totalment prescindibles”.

Segurament aquesta reflexió ve deguda a que potser li estem donant massa importància al que es diu a la xarxa sense pensar que l’accès és lliure i que la gent s’hi dedica al temps lliure. Són especialistes a nivell d’usuari i tot que la seva opinió és respectable com quasi totes, crec que se’n fa un gra massa. Seria diferent que el blogger es dediqués al seu blog a temps complert. Llavors la cosa es podria convertir en una espècie de mitjà de comunicació però clar, aquella persona necessitaria recursos i possiblement recórrer a la publi de cara a poder menjar no? Això no el convertiria de blogger pur i net d’ànima a periodista venut a l’empresa?

En fin...coses del 2.0

Extra, extra

En la meva entrada del 14 de juliol em fixava en l'horticultura urbana. Aquell dia es van fer més coses:

Lazy young people. Entonces era así