Is he Liam?

Fa un temps que van començar a recórrer els carrers de les principals ciutats del món, els cotxes de Google Street View. El seu objectiu era cartografiar fotogràficament les ciutats. El resultats és realment guapo: pots passejar per les ciutats amb qualitat fotogràfica i veure els lloc per on anar.

El problema que van tenir els del Street Viev es que no van pensar (almenys en un principi) que potser a la gent no li agradava que la seva cara estigués a l’abast de mig planeta i van començar a interposar queixes contra Google. I va haver un cas d’una persona que va interposar una demanda ja que se la veia clarament sortint d’un club streaptease (no ho he trobat per linkar-ho però era així).

La companyia ho va solucionar difuminant cares de les persones i les matrícules del cotxes però molts no en van tenir prou. La difuminació de les cares no era suficient i alguns es tapaven les cares quan passava el cotxe el Google Street map o amenaçaven en emprendre accions jurídiques si l’empres no retirava la foto on sortien. És el cas del Liam Gallagher, que ha fet retirat una foto del Google Street View on el van pillar a la terraceta d’un pub a Camden. Is he Liam?

Us ho deixo a la vostra valoració, però Google street view ja ha retirat la foto que es veia més de front. D’altres, amb el Google Street view fan coses més curioses. Coses com AQUESTA

Rowlis 2.0

Fa dies que a la feina no es para de parlar sobre el 2.0 a comunicació. 2.0 per aquí, 2.0 per allí, 2.0? 2.0! 2.0!!! 2.0!!! whatwegonnado?!! I què és el 2.0 o la comunicació 2.0? Doncs la progressiva interacció de les eines d’internet a la comunicació habitual: facebook, blogs, youtube, twitter i d’altres coses com a força de comunicació alternativa/complementària al que es considera com a canals habituals de comunicació: TV, premsa, radio...

Algun dia explicaré el que s’està plantejant fer aquí ja que no sé com compatible és això amb el meu contracte de confidencialitat però a mi el tema m’agrada, si es sap usar. És a dir que no signifiqui una total pèrdua de temps com el que jo crec que pel que serveix el facebook, que ara “es lo más” perè crec (una creença) que va passarà de moda com ho han fet els fotologs (ho sento mítics) o el messenger. Jo de moment (ja ho porto fent uns dies) he fent un mix de blog i flog...l'anyorat rowlisfoto no tornarà.

Veurem com acaba tot


PD: moooooolt bo! Lomo polaroid! La vull!

Being squashed

It's been a bad day

Croc Eat Sharks

Així ho titulen al The Sun...

About LOMO

“Tinc una LOMO! Tinc una LOMO!”, era un de les expressions entre una part de la modernor ara fa uns quants anys. Era similar a “Tinc/ he recuperat una Polaroid” però amb l’afegit que la primera de les referències hi havia un desconeixement del què era. Si alguns no tenen ni zorra del que parlo, tan la LOMO com la Polaroid són càmeres de fotografia i, des del passat dia de reis jo puc dir: “tinc una LOMO” (de Polaroid ja en tinc una des de la comunió, però no l’he fet servir mai).

La LOMO és una màquina fotogràfica soviètica (ara la fan a Xina però). Neix al 1982 amb el nom de Leningrádskoje Optiko Mechanitschéskoje Objedinénie i el seu objectiu era crear una càmera fotogràfica barata a l’estil de les japoneses que es començaven a popularitzar al otro lado del telón de acero. El resultat va ser la LOMO LC-A tot una mostra del disseny soviètic i amb unes capacitats tècniques irregulars. Podia fer fotos en llocs foscos (es rumoreja que també la usaven al KGB) però els colors podien sortir sobresaturats i les fotos desenfocades. Al 1991, va caure el règim soviètic, dos estudiants austríacs de vacances a Txecoslovàquia en van comprar unes per fer fotos allí en plan usar y tirar. Ja llavors estaven en desús, ja que no podien competir amb les japoneses, molt més barates i amb òptiques de qualitat. I és que la qualitat del disseny i de la tecnologia soviètica mai han tingut bona premsa.

Quan els estudiants van tornar a casa i van veure les fotografies van al·lucinar. La particular òptica i tecnologia de la LOMO donava una textura a les fotografies que era un fort contrast a les quasi perfectes càmeres automàtiques japoneses. A partir d’aquell moment va anar creixent el grup d’aficionats a aquesta càmera per tot el món, i van es van anar fent exposicions i grups de fans, es crea la LOMOGRAPHIA. Tot i això, la pressió d’aquestes entusiastes no va impedir que la fàbrica LOMO plegués i es va iniciar una cursa per aconseguir un model original d’aquestes càmeres.

Finalment els xinesos, que en això són uns cracks, van recuperar el model original i ara en fan en sèrie, a baix preu, i amb models diferents per a la mateixa òptica (jo tinc la fisheye, que fa fotos com les de sota).


En fin...que tinc una lomo...xinesa

Urban farming

Urban hunting

De llibres i coses que tornen i d’altres que ja no ho faran

Hi ha llibres que, no saps la raó, tornen a tu una i una altra vegada. No sé si li passa a molta gent però tinc llibres que estan acumulant pols des del mateix moment que l’acabes i d’altres que el tens destrossats d’una i una altra relectura. Jo en tinc uns quants d’aquests últims: El camino de Buenos Aires (Albert Londres), Historias de Londres (Enric González), Los Ojos de la Guerra (Varis autors) o Territorio Comanche (Arturo Pérez Reverte), que em llegeixo cada vegada que em ve el pensament “perquè cony vaig decidir fer periodisme i no una feina de veritat?”.

Doncs bé, un dels llibres que ara m’estic rellegint per segona vegada és: Despachos de Guerra de Michael Herr.

Vaig sentir a parlar per primera vegada d’aquell llibre a tercer de carrera. Estàvem “treballant” sobre el relat periodístic i ens van fer llegir El cor de les tenebres de Joseph Conrad. Per si algú no el coneix, tracta sobre el tràfic real d’esclaus al Congo Belga al segle XVIII i és la base sobre la que es basa el guió d’ Apocalipsis Now. Michael Herr va ser corresponsal de guerra al Vietnam per la revista Esquire i Despachos de guerra narra la seva experiència allí. Coppola el va pillar d’assessor per Apocalipsis (moltes de les escenes de bogeria de la peli estan estretes de casos reals que apareixen al llibre) i Kubrick el va escollir de coguionista per La Chaqueta metálica.

El llibre de Herr va sortir a classe desprès que algú en el mencionés. Jo me’l vaig comprar al Fnac (recordo que el vaig tenir que encarregar ja que no el tenien) i ja al seu moment el vaig devorar. Durant un temps em vaig convertir en un dels prescriptors fins que el vaig deixar a una noia de la meva classe i nunca más se supo. Sol passar.

De fet he deixat bastants llibres que no sé si algun dia recuperaré: Compte Enrera de Francesc Escribano, El periodismo es un cuento de Manuel Rivas, Topos de Jesús Torbado i Manu Leguineche (aquest segur que no, està bé però massa llarg) i El camino de Buenos Aires i Los ojos de la guerra, els dos darrers els té un cosí meu i suposo que tard o d’hora recuperaré.

Vaig estar reclamant a aquella noia que el tornès el llibre durant un temps. Fins i tot, els meus pares me’l van regalar un Nadal i jo el vaig tornar confiant que els recuperaria, però no. Total, que l’altre dia passant per l’Fnac el vaig veure i, per fi, va tornar al meu poder.On vull anar a parar amb tot això? Enlloc. Rowlisblog és un espai d’informacions i opinions totalment prescindibles que, igual que alguns llibres que no saps perquè, torna. Escriure per escriure. Xerrar per xerrar.....Salve Pepe Rubianes.